Cèsar Pasadas

Si no recordo malament, els catalans, els bascos, els gallecs, els aragonesos, els andalusos,... vivim en un tros de terra que hom ha anomenat Península Ibèrica. Però, algú se’n recorda què hi ha a la part més occidental de dita península? Algú se’n recorda on era Lusitània? Algú se’n recorda de l’Estat veí? Algú se’n recorda de Portugal... ? Diuen que els portuguesos, aquells intrèpids navegants que cercaren aventures transatlàntiques i conqueriren grans territoris a Amèrica i Àfrica, són uns individus que recelen de tot el que vulgui dir “espanyol”, que no volen saber res del país veí. Potser és cert, i fins i tot recíproc, no ho sé però tampoc no ho crec. Del cert és però, que molts cops des de la part més oriental de la “pell de brau” ignorem dit recel, potser expressament, potser amb indiferència, però sempre amb uns comentaris amb cert aire de prepotència; és a dir, allò que sempre hem criticat dels francesos vers nosaltres. Doncs bé, aquestes lletres són un petit consell-homena

No sé com es sentirà el lector, però puc assegurar com em sento jo: defraudat . I, per què? Doncs perquè després d’anys lluitant per un dret tant simple com és el fet de poder votar en una democràcia, mitja i dic “mitja” Catalunya, l’1 de novembre ha preferit passar el dia a la platja, a la muntanya, fent l’arròs, o escoltant als sogres i els cunyats, en comptes d’anar i “perdre” mitja hora en anar al col·legi més proper del domicili i escollir als representants del govern, i en conseqüència, als gestors del nostre país per als propers quatre anys. I dic gestors, sí...gestors de què? Doncs de gairebé 30.000 milions d’Euros que poden fer que Catalunya aixequi el cap, o que el torni a baixar com sempre, amagant a més la cua entre les cames. Fins a dia d’avui, Catalunya no havia tingut mai tant poder econòmic per administrar: com es fa en una comparativa publicada per El Periodico , aquest pressupost és superior al de països com Croàcia o Xile entre altres tants i ens hi j

Vet ací que hi havia un rei anomenat Túbal, que manava gairebé tota la terra. Tenia una filla bellíssima, anomenada Pirenne, de la qual es va enamorar el gegant Hèrcules. La donzella es va morir i el gegant li volgué fer una gran tomba, com pertocava a una princesa. Acumulà damunt del seu cadàver muntanyes i més muntanyes, fins a formar la gran carena, que hom coneix avui per Pirineus. Joan Amades (1890-1959) Herodot(484-420 A.C.) Els Pirineus, a part de ser part del plegament del relleu produït pel contacte entre la placa ibèrica i euroasiàtica, actualment una frontera que uneix o separa tres Estats, (on la majoria de les valls de la vessant nord pertanyen a França i la majoria de les del vessant sud a Espanya, i fan servir la cresta de la serralada com a línia fronterera); és també, la unitat econòmico-cultural que intenta trencar amb l’idea de l’istme peninsular. I és que no sempre

Patio de Los Leones. Cèsar Pasadas. Ya estoy de nuevo en casa. ¿Casa? De acuerdo, si casa es aquel lugar donde dormimos con cierta frecuencia y tenemos nuestros libros, entonces he vuelto a casa. Pero para no cambiar demasiado una temerosa actitud que me caracteriza, el techo del estudio me estaba ahogando y he decidido salir a conversar por barras de la ciudad. Bien, conversar, conversar, bien poco. Más bien pensar en soledad. Quizá estaba buscando otra fastuosa aventura o simplemente alimentarme lo mínimo para no morir precozmente. No lo sé. Pero lo cierto es que mi fiel compañera líquida de todos los tiempos no me falla nunca, o casi. Hace un par de días, bueno, un par de noches, un casi amigo fue a tropezar a la misma barra donde yo me inspiraba el sueño. Se le notaba dolido, hundido, triste, somnoliento, cansado, enfurecido, deprimido, sólo. Sin lágrimas en los ojos pero inmerso en un llanto absurdo me explicaba qué iba a hacer con sus dos invitaciones de La Alhambra

Hoy es el primer aniversario de este blog. Tal día como hoy y coincidiendo con mi cumpleaños decidí frecuentar menos bares,... el motivo era simple: pensar en voz alta en barras y reservados, con la ayuda de alcohol, es de suma facilidad en las primeras horas de conversación, pero a medida que van pasando los minutos y la cantidad ingesta de alcohol, el resultado se va caracterizando por una falta de entendimiento además de pérdidas de concentración, análisis y sobretodo de “vocalización”. Hace un año que decidí egoístamente discutir menos y exponer sin prejuicios ni cordial hipocresía aquello que me venía a la cabeza. Pero por el contrario, el blog no me ha servido para “cerrarme” en mis ideas sino para llegar a muchas más aburridas almas que deambulan por la irreal vida de la Red. Han pasado 12 meses de deducciones y confesiones que no siempre han colado positivamente en todo aquel individuo que se atrevió a perder unos minutos en “escuchar”, qué demonios con cierto desfo

S’han fet petits els ulls, s’han omplert d’alegria i tristor, de llum i color, de descans i por..., s’han tancat els ulls. Ja no em miren, ja no brillen, ja no em diuen res, ja no expressen ni sentiments ni dolor, ni vida ni amor. Ha marxat, ja no pot dir aquí sóc. La seva magnificència s’ha quedat en un no res, en un record, en una història més que caldrà rememorar. I..., això faig jo, escric aquestes línies per a no oblidar. Jo, com molts joves o no tant joves nascuts després del 1962 hem sentit mil històries, tragiversades o exagerades, anecdòtiques o menyspreades, però totes amb cert sentit d’impotència en referència a l’anomenada “catàstrofe natural” produïda per les fortes tempestes del 24 de setembre de 1962, que causaren la mort de centenars de persones o potser més, perquè mai es va saber el nombre total amb exactitud. Les fortes pluges a tota la conca del Ripoll-Besòs provocaren el desbordament dels esmentats rius, que 44 anys enrera, restaven sense c

Vitrall al "Mont Taber", Barcino. Cèsar Pasadas. Salvador Espriu escrivia amb indiscutible art, un poema en homenatge a Joan Salvat-Papasseit que cita: Ara digueu: ”La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i amb ell, les males herbes.” Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: “Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues”. Ara digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Aquests versos em vénen a la memòria en aquestes dates tan especials del darrer més d’estiu. Però, i

Alberto Durero. El caballero, la muerte y el diablo. Grabat sobre paper. Biblioteca Nacional Avui, segurament serà una data molt important per a molts, potser d'euforia i alegria, però també de penúries i dolor. Potser en aquests darrers sentiments estic inmers jo en el dia d'avui. No per estar descontent amb la meva vida sinó perquè en ocasions, aquesta et demostra que pot ser cruel i matemàticament absurda. Avui fa cinc anys d'una injustícia..., d'una més de les que cada dia ens fa sentir impotents i amb certa tristor. Avui fa cinc anys que no he oblidat el dolor d'una etapa de la meva vida que es va desenvolupar en un país llatinoamericà i del que no vull fer esmena, per a no incitar ningú a evitar algun dia gaudir de les coses maques que també en té, i que per sort són més grans en nombre que les que descric a continuació. El dia era estrany, molt estrany... feia massa calor; gràcies en part a les desenes d’incendis que envoltaven la ciutat. Gaireb

Cautiverio...Oleo sobre lienzo. Eduardo Kingman. Este verano está siendo muy especial, o talvez no..., pero no puedo dejar de escribir con cierto “sinsentido” las vivencias acontecidas en un caluroso, asfixiante, infernal y anormal estío. Demasiadas amistades y personas queridas tienen o han tenido en esta época su aniversario, en cifras por cierto tan dispares como los 0 y los 80 años. Muchos otros seres quizá hayan ya tenido el último de sus aniversarios y si bien esto puede provocar cierto dolor, no en vano la alegría del resto compensa y ayuda a seguir luchando en esta caótica y acelerada vida. Hemos vistos guerras y sufrimientos en las costas del Mediterráneo, muertes injustas por actitudes a menudo irresponsables... Hemos visto incendios e inundaciones en diversos lugares de un mismo tipo de vida y clima... Hemos visto pasar el tiempo, en estado de alerta por el radicalismo de unos pocos... Hemos intentado imaginar un mundo nuevo en muchos Estados con cambio de poderes legisla

Introducció al Blog... Fa un parell de dies, expressava la meva indignació en referència a la manca de cobertura en premsa del conflicte palestino-israelià. Ni molt menys vull pensar que el meu escrit hagi estat la causa del canvi rotund en la temàtica de publicació dels rotatius, i més quan aquest blog només és visitat assíduament per poc més d’un centenar de lectors, però sembla ser que després de set dies d’atrocitats en Orient Mitjà, la majoria de diaris dediquen gran part dels seus esforços en demostrar un interès sobre dita zona. No estic per això content, ni en complau dit canvi d’enfocament noticiari, ja que per a mi, continua sent un fet abominable i vergonyós per a l’espècie humana la mort de civils (i sobretot nens) per part de forces armades siguin del caire que siguin. Ni justificaré en cap cas l’actuació de les forces radicals d’un bàndol ni la prepotència i invasió militar de l’altre. Són massa interessos en conflicte (malgrat sigui minoritari el territorial, sorprenentm

" Introducció al Blog: cinc cèntims..." És obvi que la premsa no és del tot objectiva (malgrat hauria de ser-ho) però sempre hi ha casos en què és necessària un opinió personal. Potser i sense haver d'incitar a pensar en malifetes ingeniades o tendències manipulades, la nostra premsa en aquest més de Juliol s'ha caracteritzat per una notable tendència a explicar els bons resultats (increïbles) de les polítiques en matèria de trànsit, sobretot amb la famosa aplicació de l'anomenat "carnet per punts" i de com s'ha reduït dràsticament el nombre de morts en carretera. La portada de gran part dels rotatius ha estat sempre protagonitzada per una notícia sobre l'esmentat tema d'una manera socialment positiva. Tal manera sembla el resultat d'haver "guanyat una guerra". A Catalunya "des de l'1 juliol han mort 17 persones a les carreteres, set menys que l'any passat" cita el Periódico de Catalunya en l'edició d'

"Cinc cèntims del blog de fotografia" Ruta de la Plata: apunts de navegació... LA VIA DE LA PLATA Ja fa algun mil·leni, els Tartessos varen crear rutes comercials que discorreren de Nord a Sud per les terres occidentals de la Península. Els romans farien servir moltes d’aquestes rutes per a construir trams empedrats per als seus afers. Serà així que sorgirà l’anomenada Iter ab Emerita Asturicam, al segle I a.C. Octavi Augvst, emperador a partir del 25 a.C. executa el projecte de construcció d’una calçada que uneixi la capital de Lusitània, Emerita Augvusta (Mérida) amb el Nord de la península per a combatre els darrers reductes bèl•lics del migdia cantàbric, fent arribar dita construcció fins a Asturica Augvsta (Astorga)...Serien Tiberius i Trajano qui les feren ampliar fins a Gijón pel Nord i a Sevilla pel Sud, quedant amb la denominació de Calçada XXIV. A la caiguda de l’imperi Romà, s’abandonà fins la conquesta àrab. Aquests la van saber aprofitar per arribar a conquerir

"Cinc cèntims del blog fotogràfic" Fotografies comentades! Via de laPlata: apunts històrics... RUTA DE LA PLATA Després de tenir a punt la nau amb la que surcarem la Península de Sud a Nord, des de la riba del Guadalquivir fins a la estrepitosa força de la costa atlàntica en Fisterra, antigament coneguda com la fi de la terra emergida, m’acomiado de la bella Hispalis (Sevilla) amb un sentiment indescriptible proper potser a l’ayorança i el neguit, sensació estranya del que s’embarca en l’aventura de seguir les petjades de tots aquells que ens precediren en la formació d’una part d’Europa, d’aquells que conformarien la nostra cultura i caràcter difós pel món. Enrera queda Hispalis i l’antiga Italica (Santiponce), cal posar rumb cap a les planes caluroses d’Extremadura. Abans d’arribar a aquestes terres però, caldrà superar no pocs obstacles entre màximes diurnes de 45 º C i pendents asgotadores pels voltants d’Almadén de la Plata, així com els forts vents del Nord que dific

" Cinc cèntims del blog " La Mediterrània ...: unint-ne tres continents I una veu amiga em digué: ja que parles tant de “mediterraneitat” potser va sent l’hora de parlar de la Mediterrània...! Ella, magnífica extensió d’aigua blava que banya desenes de països d’Europa, Àsia i Àfrica; ella, amb dos milions de quilòmetres quadrats i altres tantes històries per narrar. Ella, que com diu una famosa cançó “...d’Algesires a Istanbul...” i com a l’actualitat tots molt bé sabem, existeix una costa “nord” i una costa “sud”. Ella, la mar del cristianisme al nord i de l’islamisme al sud,esquitxades d’ortodoxes i jueus, peregrins i personatges laics...; costes de repúbliques i corones, de nacionalistes i conservadors, de demòcrates i dictadors,...de sirenes i pescadors! Ella, la mar blava, la mar del meu somni, la mar que tot ho banya...: la mar que inunda els meus records, les esperances, les alegries i algunes de les meves pors. La mar de la infantesa, de l’enyorança, de l’aprenent