Riuats del 1962...

S’han fet petits els ulls, s’han omplert d’alegria i tristor, de llum i color, de descans i por..., s’han tancat els ulls.
Ja no em miren, ja no brillen, ja no em diuen res, ja no expressen ni sentiments ni dolor, ni vida ni amor. Ha marxat, ja no pot dir aquí sóc.
La seva magnificència s’ha quedat en un no res, en un record, en una història més que caldrà rememorar. I..., això faig jo, escric aquestes línies per a no oblidar.
Jo, com molts joves o no tant joves nascuts després del 1962 hem sentit mil històries, tragiversades o exagerades, anecdòtiques o menyspreades, però totes amb cert sentit d’impotència en referència a l’anomenada “catàstrofe natural” produïda per les fortes tempestes del 24 de setembre de 1962, que causaren la mort de centenars de persones o potser més, perquè mai es va saber el nombre total amb exactitud.
Les fortes pluges a tota la conca del Ripoll-Besòs provocaren el desbordament dels esmentats rius, que 44 anys enrera, restaven sense canalitzar.
Eren temps de “regim dictatorial” i qualsevol mal de l’època (desamortització rural, pobresa, manca d’inversió,...) era “justificat” per la “pertinaz sequía”. Dita “sequera” era una de les causes de l’emigració d’un important sector social que arribà a les grans ciutats sense cap tipus de recursos. Aquesta característica provocà que molts emigrants i altres que no disposaven de res per veure créixer les seves famílies, s’ubiquessin en auto-construccions de condicions infrahumanes a les ribes del riu, on a més de no pagar res, podien conrear un tros de terra per a compensar la manca d’aliments.
Una nit, ho perderen tot,... Molts, fins i tot la vida. L’aigua esperada a l’Espanya franquista no va solucionar res, ans al contrari.
Aquells versos de “al meu país la pluja no sap ploure, ...qui portarà la pluja a escola”, un cop més vénen a omplir la buidor que queda quan veiem morir persones per causes alienes que hom podria anomenar injustes.
Aquests dies, la pluja ha provocat no pocs problemes a casa nostra, fins i tot la pèrdua personal d’algun anònim sense recursos, i la història ens demostra que potser no hem après res. L’esforç d’aquells emigrants o “locals” que no disposaven d’una vivenda estable va quedar en no res després d’uns quants litres d’aigua... i em resulta inevitable pensar en aquells que moren ofegats a les nostres costes cercant una vida millor.
Els que hem viscut al Vallès tenim sempre present la història del 1962, i en aquest setembre del 2006, vull fer homenatge a totes aquelles víctimes que l’aigua s’endugué; alguns, familiars o coneguts propers.
Gràcies a tots i totes per no oblidar, per recordar, i per... prevenir que no torni a passar.

Cèsar Pasadas