Cinc anys d'una injustícia més...

Alberto Durero. El caballero, la muerte y el diablo. Grabat sobre paper. Biblioteca Nacional

Avui, segurament serà una data molt important per a molts, potser d'euforia i alegria, però també de penúries i dolor.
Potser en aquests darrers sentiments estic inmers jo en el dia d'avui. No per estar descontent amb la meva vida sinó perquè en ocasions, aquesta et demostra que pot ser cruel i matemàticament absurda.
Avui fa cinc anys d'una injustícia..., d'una més de les que cada dia ens fa sentir impotents i amb certa tristor. Avui fa cinc anys que no he oblidat el dolor d'una etapa de la meva vida que es va desenvolupar en un país llatinoamericà i del que no vull fer esmena, per a no incitar ningú a evitar algun dia gaudir de les coses maques que també en té, i que per sort són més grans en nombre que les que descric a continuació.
El dia era estrany, molt estrany... feia massa calor; gràcies en part a les desenes d’incendis que envoltaven la ciutat. Gairebé tots, havien estat provocats: una part pels pagesos que pensen que així plourà; i una altra, per delinqüents piròmans i racistes que gaudeixen culpant als nadius.
Vaig trucar als bombers avisant d’un incendi que no sufocava ningú, però em respongueren del servei que estaven massa ocupats. Ni tan sols van agafar les dades de la situació.
Era l’hora de dinar i vaig cercar un restaurant al que hi anava sovint, i vaig estar parlant amb el guarda de seguretat com un costum més abans de gaudir de la gastronomia del local. Es usual al país que els comerços tinguin guarda armat a la porta. La indumentària típica, a part de les robes pro-militars, és una armilla anti-bales, una pistola, i una escopeta repetidora. De primeres, impressiona bastant, però amb el temps t’hi acabes acostumant.
Amb el guarda, vam comentar el tema de la provocació d’incendis, però també de l’edat dels guàrdies i de llurs ridículs sous. Eren massa joves, i l’esperança de vida un cop començaven a treballar era d’uns quinze anys. Tothom intentava desesperadament deixar-ho abans d’aquesta fatídica xifra.
Però no va ser així amb el meu amic. Ni la mitja, ni les previsions es van complir. Després d’acomiadar-me d’ell per anar un moment a dinar alguna cosa, uns joves, possiblement drogats, li travessaren el cap d’un tret de pistola. L’armilla anti-bales no li havia servit de res, ni tan sols l’estadística del quinze anys. La seva vida regalimava sobre la vorera carrer avall abans d’haver fet els vint-i-cinc. L’Alejandro havia perdut la vida a canvi de les seves armes, que fou el que li robaren. Els seus llavis s’havien callat per a sempre i ja mai més podria escoltar les petites poesies que recitava de memòria, ni els seus comentaris polítics en veu baixa, ni els consells, ni sobretot, els simpàtics comiats de cada migdia. El vaig voler tocar, però no m’atrevia; entre ràbia i dolor la por s’apoderava de les meves mans. Allà jeia mort, amb una cara angelical, recordant-m’hi els problemes que jo tindria quan vingués la policia.
Vaig marxar d’allà, tremolant per fora i plorant per dins. No era just, no era just...
Recordo haver deambulat pels carrers del centre històric durant hores i hores, amb uns sentiments d’impotència i dolor amarg. Encara espero un mínim intent de justícia per aquella vida que s’acabà de tant brutal manera. Escrivint aquestes paraules encara em mossego els llavis i no puc deixar de pensar en les injustícies del món. Vull creure en tot allò positiu, però en dates com aquestes, no puc deixar de sentir un menyspreu brutal per la raça humana que mai deixa de sorprendre’m.
Que els teus assassins no puguin viure tranquils, que la Justícia treballi totes les hores del dia; i a tu, Alejandro, que continuïs descansant en pau!

Cèsar Pasadas