Ruta de la Plata: apunts de navegació...
"Cinc cèntims del blog fotogràfic"
Fotografies comentades!
Via de laPlata: apunts històrics...
RUTA DE LA PLATA
Després de tenir a punt la nau amb la que surcarem la Península de Sud a Nord, des de la riba del Guadalquivir fins a la estrepitosa força de la costa atlàntica en Fisterra, antigament coneguda com la fi de la terra emergida, m’acomiado de la bella Hispalis (Sevilla) amb un sentiment indescriptible proper potser a l’ayorança i el neguit, sensació estranya del que s’embarca en l’aventura de seguir les petjades de tots aquells que ens precediren en la formació d’una part d’Europa, d’aquells que conformarien la nostra cultura i caràcter difós pel món.
Enrera queda Hispalis i l’antiga Italica (Santiponce), cal posar rumb cap a les planes caluroses d’Extremadura. Abans d’arribar a aquestes terres però, caldrà superar no pocs obstacles entre màximes diurnes de 45 º C i pendents asgotadores pels voltants d’Almadén de la Plata, així com els forts vents del Nord que dificulten la marxa en el dia de navegació fins a Zafra.
La mozàrab Zafra quedarà aviat enrera entre camins i pobles que semblen fugir de dit passat romà-musulmà i posteriorment cristianitzat. Curiga (Monesterio), Contributa (Medina de las Torres), Perceiana (Villafranca de los Barros) seran alguns dels “ports” que veuré passar de llarg entre la solitud dels camps de cereal extremeny, fins trobar les aigues del riu Guadiana.
Banyades per dit riu atraco en Emerita Augvsta (Mèrida) deixant-me el vell pont a les portes de le bella ciutat, on es divisa en un turó la magnífica construcció del seu teatre.
Les velles pedres m’han deixat records en la ment i vivences a l’ànima però jo continuo cercant la meva “Itaca”.
El meu navegar ha de continuar i cercar nous ports per atracar i viure experiències per un dia poder narrar. Amb allò que reps dels habitants dels territoris trepitjats podem conformar una idea cultural general però en ocasions les experiències personals són més interessants.
Aquests pensaments ronden el meu cap en solitud per conreus de vinyes i camps de flors, entre alzines sureres i algun roure centenari que ombrejen el meu passar. És d’aquesta manera que arribo, després de travessar el riu Salor, fins a Castris Caecilis (Càceres).
Des de l’atalàia que és el vell campament de Castra Servilia i proper al repressat riu Tajo ja es divisa la Rusticiana (Galisteo), sobre l’esperó rocòs i els còdols que l’amurallen, on és adient atracar en tan bella vila i descansar dels avatars del camí recorregut.
Encara és fosc quan aprofitant els vents favorables deixo enrera la visió fortificada de l’atalàia que ha permès el descans de l’empresa que ja porta una setmana de duració.
Amb rumb a Vicus Caecilius (el port de Béjar), entre més alzines sureres i flors que semblen ballar en sentit contrari al de la marxa, es deixa enrera, havent-hi passat pel seu arc de trionf, la comercial Caparra i el mateix riu Jerte. Fuenterroble de Salvatierra em saluda i em convida a descansar al cap vespre després d’haver travessat les estribacions més occidentals de la serra de Gredos. Uns missioners alemanys ajuden en l’espiritualització del viatger i sobretot les seves matemàtiques que et fan recordar que ja s’ha recorregut la meitat del camí, és adir, que resta el mateix pel possible final que des del teòric principi. És curiós el diferent que resulta expressar si és la meitat el que s’ha fet o el que queda per fer! Amb tot, el camí, i com una veu amiga em digué, ...ha de ser llarg, quan més millor, i s’ha de tenir temps per assolir totes aquelles virtuts dels que amb anterioritat ja el recorreren.
La calor ja ha marxat i el fred s’ha fet amb el paisatge. És d’agraïr en els moments del migdia però difícil de suportar a les promptes hores que es parteix abans no surti el Sol. La vegetació ha passat a ser de tipus caduca i encara resten congestes de neu en les zones més agrestes de la serralada. Sota els peus a l’infinit horitzó: la plana de la terra del vi. Com a la meva mediterrània pàtria, surco els camps de vinyes salmantines igual que una fulla que cau d’un pollancre de ribera a l’aigua que l’ha fet créixer, i es deixa portar pel suau corrent.
A Salmantica (Salamanca) m’esperen els monumentals edificis de l’estil Plateresc i el seu bulliciós campus urbà universitari. Centenars de joves intenten forjar-se un futur a les ribes del literari i famós riu Tormes. Però dit port és massa despert, escultòric i elitista per a les necesitats de l’empresa que s’ha de dur a terme, la qual desitja descans nocturn i solitud pseudo-mística.
El Cubo de la Tierra del Vino s’ofereix a dit a fer, i d’aquest fins a la bifurcació de nom Granja de Moreruela, la ruta és una successió d’experiències memorables. En el camí es troba Sibabarim, i la bella i tranquila Ocelo Duri (Zamora) sobre les aigues del riu Duero.
En Granja de Moreruela el viatge ha sofert un canvi. Des de la bella i festiva Hispalis el rumb Nord ha estat dominant en gairebé tots els ports, coincidint a més amb la Via de la Plata. Ara és el moment de posar rumb ONO deixant la Via que continua fins a Asturica Augvsta per prendre una altra ruta, el camí sanabrès cap a Fisterra a través del massís galaic-lleonés. Tot ha canviat, res no ha canviat. Continuo el meu viatge cap a l’Atlàntic i ara ho faig per terres defensades pel Temple.
Així, s’arriba després de vadear l’Esla i el Tera fins a Mombuey, que serveix de descans i avituallament per afrontar les properes jornades, que esdevenen molt dures per les barreres muntanyoses que semblen voler barrar el pas de les naus cap el mont Libredon.
Les ondulades serres provoquen cert desgast en les montures i en el que relata la història però arriben amb bon peu a terres gallegues, on deixen passar la nit a A Gudiña. El crisol de cultures i llengues que és la Península és un cop més patent en entrar en terres celtes, on l’accent dels originaris i la seva hospitalitat han canviat en grau i forma, però no per això ni més ni menys agradable, sinó senzillament diferent.
Quant un se sent en la terra que serà el fi del viatge, intenta per tots els mitjans allargar aquest o si més no, pensar i veure d’una altra manera el per què del propi “peregrinar”. Amb la nau en solitud em sento més acompanyat que mai per les meves idees i pensaments sobre el futur, em sento més part de la ruta i desitjo no arribi el final d’allò que mai va tenir un principi. Decideixo trencar el rumb establert i desviar-me a altres ports propers per conéixer quelcom més que allò que tinc constantment davant dels meus ulls. Surco la plana cap a Xinzo de Limia i la llaguna d’Antela i retorno sobre les meves petjades cap a Vilar de Barrio on tota la vila sembla estar pendent de l’arribada de “l’estranger”.
Descendint fins la vall del Miño em perdo pels carrerons de la ciutat que abriga al riu, Ourense. Campanes d’esglèsies sonen en la festivitat de Diumenge i la gent gran surt a passejar en un assoleiat matí, mig adormits mig curiosos per tant esquàlida però abultada meva montura, amb la que intento partir de la ciutat amb un rumb incert però constant cap a Libredon.
No serà un dia fàcil de navegació fins trobar el confortable “port” de Cea, en el que una agradable pluja estival refresca la tarda i ajuda a fer bugada dels “ensers de l’empresa”. Com els millaris que es troben a la Via de la Plata (cada mil passes), avui puc marcar el meu propi millari de quilòmetres, doncs el paral.lel 42º es troba relativament a prop. També i malgrat no vulgui recordar-ho, les coordenades del mont Liberon i la seva fi del món a occident sobre el mateix paral·lel.
De Cea i passant per Puente Ulla es divisen a l’horitzó les torres de la catedral de Sancti Jacobi Compostellae, una de les meves fites en aquest viatge. Serà en dita Terra Santa on gaudiré dels descans més merescut i de benvingudes innesperades que t’alegren l’ànima però que et recorden que la tornada és a prop.
A la meva esquena quedarà el Pòrtic de la Glòria i el mestre Mateu,... i davant meu i viatjant cap a on es pon el Sol, Corcubión i Fisterra, on ja no es possible continuar per terres emergides.
Observant com el Sol es rendeix a la força del mar i s’ofega en colors ataronjats, com si volgués demostrar el potencial de foc que amaga abans de desaparéixer, em venen a la ment pensaments i records del camí recorregut. Pobles i cultures van deixar aquí la seva emprenta, la devoció portaria el perdó de molts peregrins i altres que potser s’ho mereixeren, ja que el perdó és la grandesa de l’ànima..., perque dignifica a qui el dóna i embelleix a qui el rep.
Però jo no tinc que perdonar res, pot ser així és més fàcil disculpar-se. Amb tot, em veig ara aquí en la fi del món i potser el que penso és, perdonar al mar per tantes vides que s’endugué i repetir les paraules monumentals de la plaça del port de Fisterra:
“En lembranza dos que deixaron a vida nesta costa. O seu recordo permanecerá como unha áncora no mais fondo dos nosos corazóns...”
Fotografies comentades!
Via de laPlata: apunts històrics...
RUTA DE LA PLATA
Després de tenir a punt la nau amb la que surcarem la Península de Sud a Nord, des de la riba del Guadalquivir fins a la estrepitosa força de la costa atlàntica en Fisterra, antigament coneguda com la fi de la terra emergida, m’acomiado de la bella Hispalis (Sevilla) amb un sentiment indescriptible proper potser a l’ayorança i el neguit, sensació estranya del que s’embarca en l’aventura de seguir les petjades de tots aquells que ens precediren en la formació d’una part d’Europa, d’aquells que conformarien la nostra cultura i caràcter difós pel món.
Enrera queda Hispalis i l’antiga Italica (Santiponce), cal posar rumb cap a les planes caluroses d’Extremadura. Abans d’arribar a aquestes terres però, caldrà superar no pocs obstacles entre màximes diurnes de 45 º C i pendents asgotadores pels voltants d’Almadén de la Plata, així com els forts vents del Nord que dificulten la marxa en el dia de navegació fins a Zafra.
La mozàrab Zafra quedarà aviat enrera entre camins i pobles que semblen fugir de dit passat romà-musulmà i posteriorment cristianitzat. Curiga (Monesterio), Contributa (Medina de las Torres), Perceiana (Villafranca de los Barros) seran alguns dels “ports” que veuré passar de llarg entre la solitud dels camps de cereal extremeny, fins trobar les aigues del riu Guadiana.Banyades per dit riu atraco en Emerita Augvsta (Mèrida) deixant-me el vell pont a les portes de le bella ciutat, on es divisa en un turó la magnífica construcció del seu teatre.
Les velles pedres m’han deixat records en la ment i vivences a l’ànima però jo continuo cercant la meva “Itaca”.
El meu navegar ha de continuar i cercar nous ports per atracar i viure experiències per un dia poder narrar. Amb allò que reps dels habitants dels territoris trepitjats podem conformar una idea cultural general però en ocasions les experiències personals són més interessants.
Aquests pensaments ronden el meu cap en solitud per conreus de vinyes i camps de flors, entre alzines sureres i algun roure centenari que ombrejen el meu passar. És d’aquesta manera que arribo, després de travessar el riu Salor, fins a Castris Caecilis (Càceres).
Des de l’atalàia que és el vell campament de Castra Servilia i proper al repressat riu Tajo ja es divisa la Rusticiana (Galisteo), sobre l’esperó rocòs i els còdols que l’amurallen, on és adient atracar en tan bella vila i descansar dels avatars del camí recorregut.
.0.jpg)
Encara és fosc quan aprofitant els vents favorables deixo enrera la visió fortificada de l’atalàia que ha permès el descans de l’empresa que ja porta una setmana de duració.Amb rumb a Vicus Caecilius (el port de Béjar), entre més alzines sureres i flors que semblen ballar en sentit contrari al de la marxa, es deixa enrera, havent-hi passat pel seu arc de trionf, la comercial Caparra i el mateix riu Jerte. Fuenterroble de Salvatierra em saluda i em convida a descansar al cap vespre després d’haver travessat les estribacions més occidentals de la serra de Gredos. Uns missioners alemanys ajuden en l’espiritualització del viatger i sobretot les seves matemàtiques que et fan recordar que ja s’ha recorregut la meitat del camí, és adir, que resta el mateix pel possible final que des del teòric principi. És curiós el diferent que resulta expressar si és la meitat el que s’ha fet o el que queda per fer! Amb tot, el camí, i com una veu amiga em digué, ...ha de ser llarg, quan més millor, i s’ha de tenir temps per assolir totes aquelles virtuts dels que amb anterioritat ja el recorreren.
.0.jpg)
La calor ja ha marxat i el fred s’ha fet amb el paisatge. És d’agraïr en els moments del migdia però difícil de suportar a les promptes hores que es parteix abans no surti el Sol. La vegetació ha passat a ser de tipus caduca i encara resten congestes de neu en les zones més agrestes de la serralada. Sota els peus a l’infinit horitzó: la plana de la terra del vi. Com a la meva mediterrània pàtria, surco els camps de vinyes salmantines igual que una fulla que cau d’un pollancre de ribera a l’aigua que l’ha fet créixer, i es deixa portar pel suau corrent.
A Salmantica (Salamanca) m’esperen els monumentals edificis de l’estil Plateresc i el seu bulliciós campus urbà universitari. Centenars de joves intenten forjar-se un futur a les ribes del literari i famós riu Tormes. Però dit port és massa despert, escultòric i elitista per a les necesitats de l’empresa que s’ha de dur a terme, la qual desitja descans nocturn i solitud pseudo-mística.
El Cubo de la Tierra del Vino s’ofereix a dit a fer, i d’aquest fins a la bifurcació de nom Granja de Moreruela, la ruta és una successió d’experiències memorables. En el camí es troba Sibabarim, i la bella i tranquila Ocelo Duri (Zamora) sobre les aigues del riu Duero.
.0.jpg)
En Granja de Moreruela el viatge ha sofert un canvi. Des de la bella i festiva Hispalis el rumb Nord ha estat dominant en gairebé tots els ports, coincidint a més amb la Via de la Plata. Ara és el moment de posar rumb ONO deixant la Via que continua fins a Asturica Augvsta per prendre una altra ruta, el camí sanabrès cap a Fisterra a través del massís galaic-lleonés. Tot ha canviat, res no ha canviat. Continuo el meu viatge cap a l’Atlàntic i ara ho faig per terres defensades pel Temple.
Així, s’arriba després de vadear l’Esla i el Tera fins a Mombuey, que serveix de descans i avituallament per afrontar les properes jornades, que esdevenen molt dures per les barreres muntanyoses que semblen voler barrar el pas de les naus cap el mont Libredon.
Les ondulades serres provoquen cert desgast en les montures i en el que relata la història però arriben amb bon peu a terres gallegues, on deixen passar la nit a A Gudiña. El crisol de cultures i llengues que és la Península és un cop més patent en entrar en terres celtes, on l’accent dels originaris i la seva hospitalitat han canviat en grau i forma, però no per això ni més ni menys agradable, sinó senzillament diferent.
.1.jpg)
Quant un se sent en la terra que serà el fi del viatge, intenta per tots els mitjans allargar aquest o si més no, pensar i veure d’una altra manera el per què del propi “peregrinar”. Amb la nau en solitud em sento més acompanyat que mai per les meves idees i pensaments sobre el futur, em sento més part de la ruta i desitjo no arribi el final d’allò que mai va tenir un principi. Decideixo trencar el rumb establert i desviar-me a altres ports propers per conéixer quelcom més que allò que tinc constantment davant dels meus ulls. Surco la plana cap a Xinzo de Limia i la llaguna d’Antela i retorno sobre les meves petjades cap a Vilar de Barrio on tota la vila sembla estar pendent de l’arribada de “l’estranger”.
Descendint fins la vall del Miño em perdo pels carrerons de la ciutat que abriga al riu, Ourense. Campanes d’esglèsies sonen en la festivitat de Diumenge i la gent gran surt a passejar en un assoleiat matí, mig adormits mig curiosos per tant esquàlida però abultada meva montura, amb la que intento partir de la ciutat amb un rumb incert però constant cap a Libredon.
No serà un dia fàcil de navegació fins trobar el confortable “port” de Cea, en el que una agradable pluja estival refresca la tarda i ajuda a fer bugada dels “ensers de l’empresa”. Com els millaris que es troben a la Via de la Plata (cada mil passes), avui puc marcar el meu propi millari de quilòmetres, doncs el paral.lel 42º es troba relativament a prop. També i malgrat no vulgui recordar-ho, les coordenades del mont Liberon i la seva fi del món a occident sobre el mateix paral·lel.
.1.jpg)
De Cea i passant per Puente Ulla es divisen a l’horitzó les torres de la catedral de Sancti Jacobi Compostellae, una de les meves fites en aquest viatge. Serà en dita Terra Santa on gaudiré dels descans més merescut i de benvingudes innesperades que t’alegren l’ànima però que et recorden que la tornada és a prop.A la meva esquena quedarà el Pòrtic de la Glòria i el mestre Mateu,... i davant meu i viatjant cap a on es pon el Sol, Corcubión i Fisterra, on ja no es possible continuar per terres emergides.
Observant com el Sol es rendeix a la força del mar i s’ofega en colors ataronjats, com si volgués demostrar el potencial de foc que amaga abans de desaparéixer, em venen a la ment pensaments i records del camí recorregut. Pobles i cultures van deixar aquí la seva emprenta, la devoció portaria el perdó de molts peregrins i altres que potser s’ho mereixeren, ja que el perdó és la grandesa de l’ànima..., perque dignifica a qui el dóna i embelleix a qui el rep.
.3.jpg)
Però jo no tinc que perdonar res, pot ser així és més fàcil disculpar-se. Amb tot, em veig ara aquí en la fi del món i potser el que penso és, perdonar al mar per tantes vides que s’endugué i repetir les paraules monumentals de la plaça del port de Fisterra:“En lembranza dos que deixaron a vida nesta costa. O seu recordo permanecerá como unha áncora no mais fondo dos nosos corazóns...”
Comentaris
La història dels que ens han precedit ens demostra precissament això, que en moltes ocasions tenim les coses important davant dels nostres ulls, al nostre abast, i deixem passar un temps que ja no tornarà...Viatgem, viatgem,...no deixem de fer-ho mai..., i sempre que es tingui un desig, una cerca necessària en el nostre afer, en la nostra ment, executem sense mirar el què,...el temps corre i nosaltres hem de saber navegar-hi a través...
Gràcies anonim@ per les teves paraules i per provocar que surtin les meves...!