Lisboa i el sud de Portugal...

Si no recordo malament, els catalans, els bascos, els gallecs, els aragonesos, els andalusos,... vivim en un tros de terra que hom ha anomenat Península Ibèrica.

Però, algú se’n recorda què hi ha a la part més occidental de dita península?

Algú se’n recorda on era Lusitània?

Algú se’n recorda de l’Estat veí?

Algú se’n recorda de Portugal... ?
Diuen que els portuguesos, aquells intrèpids navegants que cercaren aventures transatlàntiques i conqueriren grans territoris a Amèrica i Àfrica, són uns individus que recelen de tot el que vulgui dir “espanyol”, que no volen saber res del país veí. Potser és cert, i fins i tot recíproc, no ho sé però tampoc no ho crec. Del cert és però, que molts cops des de la part més oriental de la “pell de brau” ignorem dit recel, potser expressament, potser amb indiferència, però sempre amb uns comentaris amb cert aire de prepotència; és a dir, allò que sempre hem criticat dels francesos vers nosaltres.
Doncs bé, aquestes lletres són un petit consell-homenatge per a que dit fet absurd, poc democràtic i amb una minsa estima a la gran realitat europea que estem creant entre tots i totes, sigui o es pugui en progressiva mesura anar desfent, i allargar així, les nostres mans als veïns atlàntics del que va ser l’antiga terra ibero-lusitana.

Lisboa, la capital de l’Estat portuguès, és un entramat d’estrets carrerons empedrats al casc antic, però de grans avingudes curvilínies en el seu eixample i de quadriculada moderna arquitectura a les zones hereves de l’Expo. El riu Tajo la converteix en ciutat badia per una desembocadura sense delta, els turons en una rememorada Valparaíso xilena, i els tramvies i carrers de fort pendent en la San Francisco europea.
La vall del Tejo (Tajo en llengua local) articula el territori de manera natural fins a Castelo Branco, però sembla ser que l’economia, basada en els alts prats costaners i la pesca, ha dimensionat un eix vertebrador nord-sud des d’Oporto a Coimbra i Leiria (Beiras) connectant al sud amb Lisboa. Al voltant d’aquesta darrera trobem l’àrea turístico-cultural per excel·lència del país luso: Óbidos, Sintra, Cascais, Zambujal, la serra d’Arràbida i Setúbal entre altres.
Però si una cosa caracteritza sens dubte aquesta zona, és la seva història... Durant la Reconquesta, es cita què la musulmana Fàtima s’enamorà de Gonçalo Hermingues (cavaller templari que provocà la cristianització de dita dona) passant a dir-se Oureana. Els Franciscans al segle XVI consagren el convent de l’Arràbida. El poeta Manuel Barbosa du Bocage al segle XVIII immortalitza Setúbal. I en les portes del tercer mil·leni, Lisboa celebra una magnànima Exposició Universal. Des de temps d’Almanzor o de l’Orde de Sao Tiago, des dels temps de Dom Afonso Henriques als no gaire llunyans del dictador Salazar, Portugal ha estat la terra de ponent, la plujosa atlàntica.

Ara, en si mateixa, sembla abandonar el seu sud com fan la major part d’estats i continents del món. Exceptuant potser la costa d’Algarve, l’Alenteixo ha estat la terra del sud interior, el pas a la Hispània de l’Imperi, finques de cavalls, explotació de suro i cria de negre porcí. Però els Romans, savis de l’organització territorial i mestres de les infrastructures viàries, ja van deixar clar com comunicar l’Imperi fins als nostres dies. Tenim una prova evident a Èvora (Ebora Cerealis, posteriorment Liberalitas Julia). Caminar pels seus carrers és omplir-se de història: des del neolític fins a Julius Cèsar; dels quatre segles de dominació musulmana a la seva expulsió i/o “reconversió”; de la darrera reconquesta per “l’heroi” Giraldo a les noses de la filla dels Reis Catòlics; del conveni del rei Manuel I amb Vasco de Gama per obrir les rutes marítimes de les Índies a l’expulsió dels Jesuïtes al segle XVIII; Èvora és, justificadament tot un Patrimoni històric.

Potser, el viatge ha estat curt..., curt però intens. L’amabilitat lusa ha estat patent en tot moment, i en el record quedarà per sempre el reflex de les vivences; des de l’estuari lisboetà fins al cap Espichel, des de la poètica Setúbal fins la patrimonial Èvora, d’oest a est en una terra orientada de sud a nord; que del record dels temps difícils ha passat a la il·lusió de la prosperitat, del futur. Potser jo també he arribat a aquest punt, a il·lusionar-me pel proper futur, recordant però com s’ha arribat i el perquè d’una lluita constant. Segurament, caldrà tornar. Només espero, poder expressar el mateix agraïment que sento avui cap a tots aquells anònims; i especial, cap als particulars que han vist quelcom més que una ignorada terra veïna durant la breu estada.


Gràcies per la companyia!

Cèsar Pasadas

(Més fotografies de Cèsar Pasadas)