Un únic Pirineu...


Vet ací que hi havia un rei anomenat Túbal, que manava gairebé tota la terra. Tenia una filla bellíssima, anomenada Pirenne, de la qual es va enamorar el gegant Hèrcules. La donzella es va morir i el gegant li volgué fer una gran tomba, com pertocava a una princesa. Acumulà damunt del seu cadàver muntanyes i més muntanyes, fins a formar la gran carena, que hom
coneix avui per Pirineus.

Joan Amades (1890-1959)

Herodot(484-420 A.C.)

Els Pirineus, a part de ser part del plegament del relleu produït pel contacte entre la placa ibèrica i euroasiàtica, actualment una frontera que uneix o separa tres Estats, (on la majoria de les valls de la vessant nord pertanyen a França i la majoria de les del vessant sud a Espanya, i fan servir la cresta de la serralada com a línia fronterera); és també, la unitat econòmico-cultural que intenta trencar amb l’idea de l’istme peninsular.
I és que no sempre ha estat així ni ha restat dividit; durant segles, els pobladors del Pirineu no van ser ni francesos ni andorrans ni espanyols, sinó “pirinencs” o habitants de les muntanyes que avui estudiem. La muntanya ha estat la unitat, la nació, la terra, la manera de viure, el lloc on reproduir-se i morir; la resta era simplement altra cosa: la plana era la plana, i la pàtria dels muntanyencs la muntanya. Els pics més alts de la serralada, les crestes, eren el centre i no la línia divisòria, era el nexe en comú; i els camins, aquells ports d’hivern o d’estiu.
Els antics pobladors del Pirineu disposaven d’uns recursos comuns, d’un entorn similar, uns costums molt semblants i uns vincles fins i tot de gènere o familiars. Els habitants del nord o del sud de les muntanyes es relacionaven, comerciaven o discrepaven, però mai es separaven perquè tenien la necessitat de l’interrelació dins del tot que és la Serralada.
La unitat que fem esmena, esdevindria costums, llengües i/o formes de parlar, pors i supersticions, creença i cultura i moltes altres similituds al llarg de totes les valls del Pirineus. Si anem més enllà, hom podria haver parlat d’una civilització Pyrene o pirinenca. No és d’estranyar que la toponímia entre els pobles bascos i de l’alta Navarra siguin similars a la resta de la Serralada: i així trobem que els toponímins d’origen euskera a la Jacetània, l’Alt Gàllego i el Sobrarbe arribin al 60 %, quasi al 50% a la Vall d’Aran i l’Alt Pallars i al 30% a les Ribagorces (tant d’Aragó com de Catalunya). A més, les relacions a banda i banda dels Pirineus, ja sigui de nord a sud o d’est a oest ha estat des de temps pretèrits; com el que es considera el camí més antic d’Europa Occidental anomenat Camí Salier, que enllaçava l’Atlàntic amb la Mediterrània per a intercanviar productes de les altes valls per sal per als bestiars: actualment, podríem fer-ho coincidir amb la carretera que uneix Perpinyà amb Baiona.
No hem d’oblidar tampoc, que la unitat genera unes tradicions culturals esdevingudes pel desig de les necessitats que dels recursos limitats proveeixen a la població, i que són expressades de manera folklòrica com efecte de reclam o de creences en supersticions per aconseguir allò cercat. Als pobladors del Pirineus, com a la majoria d’altres indrets, en una època de fred i economia de subsistència, els solstici d’estiu per exemple, esdevenia una celebració en la que el foc era el protagonista. La importància del foc i la dificultat per generar-lo és el que li ha donat sempre aquest caràcter sagrat, diví o màgic: Prometeu robà el foc al Cel i el donà als homes. El poder del foc i l’efecte sobre les collites, les armes que controlen el bosc, etc., faria crear representacions com les falles la nit de Sant Joan...; i un altre cop, hem de trobar les similituds entre les diferents valls sobre dita escenificació pagana. A la Ribagorça d’Aragó, a Lés o Arties a la Vall d’Aran, a Isil al Pallars Sobirà, o a Durro, Senet, Barruera, Boi, Vilaller, Erill la Vall i Taüll a l’Alta Ribagorça en són mostres de la similitud folklòrica.
Al Pirineu, les condicions de vida han estat sempre molt dures i les poblacions no han crescut desmesuradament com a altres llocs de la plana. I des de les valls de l’alta Navarra i les del Bearn, fins a les del Roselló i la Cerdanya, els pobladors s’han mantingut en un nombre més o menys estable fins ben entrat el segle XVIII.

Si analitzem peça per peça tot l’entramat històric del Pirineu, de ben segur que trobaríem molts més nexes comuns, però potser el que més ens interessa és el seu despoblament.
Al marge de guerres, invasions i “pestes”, a partir del segle XIX es dóna un descens de la població a la majoria de valls pirinenques. El fet de tenir la propietat en herència de només un membre per a no dividir-la provocava que els hereus i les pubilles de les cases quedaven i la resta marxaven a la plana a la recerca d’altres oportunitats. A les altes valls occidentals, la proximitat de viles i ciutats importants feia que dita emigració fos més aviat temporal i no tant definitiva com al Pirineu català. El desenvolupament industrial, primer a França, després a Catalunya i al País Basc, i per influència a la plana aragonesa, i en conseqüència el desenvolupament de ciutats industrials com Bordeaux, Toulouse, Perpinyà, Logronyo, Bilbao, Pamplona o Barcelona, va fer que progressivament s’emigrés als centres industrials a la recerca d’una “millor” qualitat de vida. Aviat, moltes cases s’abandonarien i ràpidament pobles sencers es tancarien, perdent-se molts per a sempre, sobretot aquells de les valls més inaccessibles o amb pitjors comunicacions o possibilitats.
Fins gairebé finals de segle XX, el despoblament del Pirineu ha estat una constant d’ençà es va començar, i no és fins al darrer terç del segle, que a l’Estat Francès i amb motiu dels atractius culturals, religiosos i lúdics, hi ha un cert increment de residents abocats en el sector terciari. Més cap a finals de segle, a la vessant peninsular, hi ha un fort increment..., però en aquest cas, més aviat estacionari o vacacional i amb un alt creixement de la construcció d’habitatges de segona residència.
Un cas particular però, mereixeran aquelles zones que per interessos político-econòmics, esdevinguin focus propis d’atracció industrial-mercadera per la seva necessitat de transport internacional terrestre i marítima, com poden ser els passos d’Irun i l’àrea d’influència de les comarques de Bidasoa i Bertiz, o de la Jonquera o de l’Alt Empordà; que no perdrien de manera costant població o almenys no per les mateixes causes. Motiu especial però, seria el cas d’Andorra on la seva capacitat de port de transhumància i corresponent mercat amb condicions especials de recaptació d’impostos, el farien augmentar la seva població exponencialment a partir del darrer terç del segle XX.
La serralada dels Pirineus ha estat sempre un punt de conflicte i d’excuses polítiques i econòmiques, però mai ha esdevingut seriosos problemes socials si no han estat per les prop de quatre dècades que l’Estat espanyol mantingué amb una política autàrquica dins el règim dictatorial de Franco i que es distancià una mica dels nostres veïns. Amb tot però, l’imatge donada de frontera o fet separador està poc a poc donant els darrers batecs de vida i sembla recobrar llum la seva unitat i magnificència anys enrera injustament ofuscada.
En l’actualitat, s’intenta recuperar aquest aspecte unitari de la serralada dels Pirineus amb diverses iniciatives, com la creació de noves i millors infrastructures, decisions polítiques progressistes, cooperació a banda i banda, i altres actuacions internacionals com l’ampliació i connexió d’àrees protegides per a mantenir el que ha estat un despoblament progressiu, sobre tot al vessant sud de la Serralada.


Font: Agència NOAA. Serralada dels Pirineu visió O.N.O-E.S.

El Pirineu a nivell de Catalunya, representa una cinquena part del territori i només un 1% de la població. Durant el darrer segle ha estat perdent població i en la darrera dècada, sembla tenir una lleugera recuperació o estabilitat en algunes de les valls.
La potenciació de dita estabilitat i/o recuperació de la població ha de promoure’s des de les administracions centrals, autonòmiques o regionals, però mai exclusivament des de les municipals que sovint miren pels interessos particulars en detriment de la població.
La creació d’un pla territorial per a tot el Pirineu que reguli les urbanitzacions i promogui la defensa del medi ambient i potenciï les comunicacions entre valls, és molt necessari. Històricament el Pirineu ha estat comunicat més o menys de manera perpendicular a la vall de la Garona o de l’Ebre, però no ha tingut una xarxa ben articulada entre les diferents valls, és a dir, que no calgués sortir del Pirineu per anar d’una punta a l’altra.
Les inversions a les valls però, s’haurien de canalitzar a través d’organismes de cooperació i ajudar a aquells municipis i pobles agregats a aconseguir uns serveis mínims recomanats, com poden ser la creació de depuradores i canalització d’aigua potable, millora dels accessos terrestres i a sistemes de comunicació com pot ser la radio-telefonia o el telèfon convencional, i facilitar l’evacuació de residus sòlids. És increïble que habitants dels pobles agregats al municipi de la Guingueta d’Àneu al Pallars Sobirà per exemple, no disposin de recollida de deixalles i quan són reclamades a l’ajuntament, aquest argumenta que “no pot equipar a tots els pobles per manca de calers (el municipi el conformen 23 pobles agregats)”, així que un habitant si vol que li recullin la brossa ha de pagar prop de 1000 € anuals per tenir un contenidor. Però la Generalitat de Catalunya es posa a la mateixa “alçada”, demanant-li al mateix habitant (que ha estat mesos picant la muntanya per a canalitzar una mica d’aigua des d’un torrent a mig quilòmetre de casa seva) una taxa per consumir aigua de la muntanya a nom de l’Agencia Catalana de l’Aigua (ACA) i que curiosament, darrerament incrementa anualment els seus impostos amb percentatges molt per sobre de l’IPC.
Les ajudes han d’estar per a la gent que pobla les valls i no per als que fan negoci des de la ciutat. No se’ls hi pot permetre als municipis que venguin a les hidroelèctriques els seus petits generadors de corrent (perquè ja no poden subministrar electricitat per la gran quantitat de segones residències), i que a més, aquestes hidroelèctriques pugin els preus avantatjosos que tenien els locals i a més s’acordi que estaran exemptes de pagar els impostos d’activitats als municipis, quan generen el 4% de tota l’electricitat de Catalunya; (P. Sobirà).
Però, les hidroelèctriques van fer el seu dia que el Pirineu estigués més connectat; i en l’actualitat, les comunicacions ha restat bastant similars, amb remodelació d’algunes amplades de via i poca cosa més. Per contra, s’han disminuït la freqüència de ferrocarrils i fins i tot s’amenaçat amb el seu desmantellament com passa amb la línia de Ripoll-Puigcerdà-Tour de Querol a Cerdanya, o la de Lleida-la Pobla de Segur al Pallars.
En l’actualitat, no s’hauria de permetre que un pacient del poble de Boren al Pallars Sobirà (per no canviar de comarca exemple), necessités recórrer 90 km per anar a l’hospital de Tremp o altres tants per anar al de la Seu d’Urgell, quan el factible seria que es fessin 50 km per anar a Vielha si el port de la Bonaigua estigués la major part de dies d’hivern obert; clar que l’ideal seria poder disposar d’un centre sanitari a la capital de comarca, Sort. El tram de carretera C-28 hauria de ser ampliat a tres carrils (amb el central reversible) entre Vielha i Esterri, igual que la C-13 i tota la N-260 des de l’Empordà al Bidasoa; desdoblar la N-230, la C-14, C-16 i C-17, així com la N-152 afegint-hi trams de túnel a la collada de Tosses; la creació del ferrocarril Puigcerdà-Andorra i Andorra-Aeroport de la Seu d’Urgell, tornant a activar aquest per a vols internacionals i tenint-hi connexió aèria amb el de Toulouse al Llenguadoc. S’haurien de realitzar millores en els ports del Roncal i de Valcarlos a l’Alta Navarra, la connexió de Gavarnie amb Torla, així com la millora del tram entre Parzán i Arreau, i la connexió de la carretera de Benasque a Bagneres; la millora i connexió del tram Prats de Molló i Vilafranca de Prades i/o Prada de Conflent, així com tots aquells ports secundaris i vies que podrien ser ràpides però que passen per dins els casc urbà de desenes de pobles. Però totes aquestes millores en les comunicacions no tindrien sentit sense una àgil i freqüent xarxa de transport públic que connectés estacions de ferrocarrils i aeroports entre les diferents valls. Amb tot, algunes millores ja s’estan fent en algunes carreteres de fort trànsit els caps de setmana, com l’eix del Segre o de les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana.

Paral·lelament, sinó hi ha una millora de la sanitat i uns ajuts més generosos per a incentivar la maternitat-paternitat, beques d’estudis per la distància a centres d’educació superior, unes feines estables i de remuneració equiparable a altres indrets, ajuts en la rehabilitació de vivendes i gravar les de nova planta o turístiques, accés a la societat de la informació i al gas canalitzat, etc., serà molt difícil que la població arribi a créixer com la mitjana del país.
L’inversió en la ramaderia pirinenca i la creació de marques de qualitat o denominacions d’origen podrien ser una resposta a un desenvolupament sostenible, així com la concentració de polígons industrials en àrees ben comunicades i no, a cada municipi el seu propi.
Però sobretot, la creació i protecció de les zones rurals, carenes de muntanya, prats i riberes, i tots aquells pobles que no arribin a la cinquantena d’habitants, fent de tot plegat una gran àrea de Parc que disposi d’uns habitants que la vulguin gestionar. Però, gestionar amb premisses protectores i pensant en les generacions venideres i no en els interessos personals.
A més, s’ha de començar a tenir consciència del territori. Ens hem d’oblidar de les fronteres que mai separaren res i que distorsionen la realitat pirinenca. Hem de veure el Pirineu com una gran regió viva i pròpia, que les gents es relacionen cada dia i on pares i fills puguin viure en valls separades no per unes fronteres dibuixades al mapa, sinó per unes formacions capritxoses de la geologia que siguin indrets d’atracció d’un turisme de qualitat.

Cèsar Pasadas

Fotografies Cèsar Pasadas




Comentaris

Anònim ha dit…
Noi, vaja text que acabes de penjar, això no és un post, és una tesina doctoral. Però, en tot estic completament d'acord i per això podríem cridar:
Pasadas President!
O no!, que les sigles no m'agraden, millor:
Cèsar President!
Un saludo molt fort!

Noa!
Anònim ha dit…
Ep, xaval, excelent article, però una altra vegada posa més fotos o menys lletres, que no ens sobra el temps...
No va en serio,eh, tranquil. No deixis de pencar tant, encara no sé com t'ho fas.

Òscar.
Cèsar Pasadas ha dit…
Val, val...la propera vegada...més fotos i menys lletres...Però és que havia de dir-ho tot, si no era incomplet...Gràcies pels comentaris!

Entrades populars d'aquest blog

I els propers quatre anys, què?

Aniversario...

El Rei, i altres barris...