Cèsar Pasadas

Vet ací que hi havia un rei anomenat Túbal, que manava gairebé tota la terra. Tenia una filla bellíssima, anomenada Pirenne, de la qual es va enamorar el gegant Hèrcules. La donzella es va morir i el gegant li volgué fer una gran tomba, com pertocava a una princesa. Acumulà damunt del seu cadàver muntanyes i més muntanyes, fins a formar la gran carena, que hom coneix avui per Pirineus. Joan Amades (1890-1959) Herodot(484-420 A.C.) Els Pirineus, a part de ser part del plegament del relleu produït pel contacte entre la placa ibèrica i euroasiàtica, actualment una frontera que uneix o separa tres Estats, (on la majoria de les valls de la vessant nord pertanyen a França i la majoria de les del vessant sud a Espanya, i fan servir la cresta de la serralada com a línia fronterera); és també, la unitat econòmico-cultural que intenta trencar amb l’idea de l’istme peninsular. I és que no sempre...

Patio de Los Leones. Cèsar Pasadas. Ya estoy de nuevo en casa. ¿Casa? De acuerdo, si casa es aquel lugar donde dormimos con cierta frecuencia y tenemos nuestros libros, entonces he vuelto a casa. Pero para no cambiar demasiado una temerosa actitud que me caracteriza, el techo del estudio me estaba ahogando y he decidido salir a conversar por barras de la ciudad. Bien, conversar, conversar, bien poco. Más bien pensar en soledad. Quizá estaba buscando otra fastuosa aventura o simplemente alimentarme lo mínimo para no morir precozmente. No lo sé. Pero lo cierto es que mi fiel compañera líquida de todos los tiempos no me falla nunca, o casi. Hace un par de días, bueno, un par de noches, un casi amigo fue a tropezar a la misma barra donde yo me inspiraba el sueño. Se le notaba dolido, hundido, triste, somnoliento, cansado, enfurecido, deprimido, sólo. Sin lágrimas en los ojos pero inmerso en un llanto absurdo me explicaba qué iba a hacer con sus dos invitaciones de La Alhambra...

Hoy es el primer aniversario de este blog. Tal día como hoy y coincidiendo con mi cumpleaños decidí frecuentar menos bares,... el motivo era simple: pensar en voz alta en barras y reservados, con la ayuda de alcohol, es de suma facilidad en las primeras horas de conversación, pero a medida que van pasando los minutos y la cantidad ingesta de alcohol, el resultado se va caracterizando por una falta de entendimiento además de pérdidas de concentración, análisis y sobretodo de “vocalización”. Hace un año que decidí egoístamente discutir menos y exponer sin prejuicios ni cordial hipocresía aquello que me venía a la cabeza. Pero por el contrario, el blog no me ha servido para “cerrarme” en mis ideas sino para llegar a muchas más aburridas almas que deambulan por la irreal vida de la Red. Han pasado 12 meses de deducciones y confesiones que no siempre han colado positivamente en todo aquel individuo que se atrevió a perder unos minutos en “escuchar”, qué demonios con cierto desfo...

S’han fet petits els ulls, s’han omplert d’alegria i tristor, de llum i color, de descans i por..., s’han tancat els ulls. Ja no em miren, ja no brillen, ja no em diuen res, ja no expressen ni sentiments ni dolor, ni vida ni amor. Ha marxat, ja no pot dir aquí sóc. La seva magnificència s’ha quedat en un no res, en un record, en una història més que caldrà rememorar. I..., això faig jo, escric aquestes línies per a no oblidar. Jo, com molts joves o no tant joves nascuts després del 1962 hem sentit mil històries, tragiversades o exagerades, anecdòtiques o menyspreades, però totes amb cert sentit d’impotència en referència a l’anomenada “catàstrofe natural” produïda per les fortes tempestes del 24 de setembre de 1962, que causaren la mort de centenars de persones o potser més, perquè mai es va saber el nombre total amb exactitud. Les fortes pluges a tota la conca del Ripoll-Besòs provocaren el desbordament dels esmentats rius, que 44 anys enrera, restaven sense c...

Vitrall al "Mont Taber", Barcino. Cèsar Pasadas. Salvador Espriu escrivia amb indiscutible art, un poema en homenatge a Joan Salvat-Papasseit que cita: Ara digueu: ”La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i amb ell, les males herbes.” Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: “Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues”. Ara digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Aquests versos em vénen a la memòria en aquestes dates tan especials del darrer més d’estiu. Però, i ...

Alberto Durero. El caballero, la muerte y el diablo. Grabat sobre paper. Biblioteca Nacional Avui, segurament serà una data molt important per a molts, potser d'euforia i alegria, però també de penúries i dolor. Potser en aquests darrers sentiments estic inmers jo en el dia d'avui. No per estar descontent amb la meva vida sinó perquè en ocasions, aquesta et demostra que pot ser cruel i matemàticament absurda. Avui fa cinc anys d'una injustícia..., d'una més de les que cada dia ens fa sentir impotents i amb certa tristor. Avui fa cinc anys que no he oblidat el dolor d'una etapa de la meva vida que es va desenvolupar en un país llatinoamericà i del que no vull fer esmena, per a no incitar ningú a evitar algun dia gaudir de les coses maques que també en té, i que per sort són més grans en nombre que les que descric a continuació. El dia era estrany, molt estrany... feia massa calor; gràcies en part a les desenes d’incendis que envoltaven la ciutat. Gaireb...

Cautiverio...Oleo sobre lienzo. Eduardo Kingman. Este verano está siendo muy especial, o talvez no..., pero no puedo dejar de escribir con cierto “sinsentido” las vivencias acontecidas en un caluroso, asfixiante, infernal y anormal estío. Demasiadas amistades y personas queridas tienen o han tenido en esta época su aniversario, en cifras por cierto tan dispares como los 0 y los 80 años. Muchos otros seres quizá hayan ya tenido el último de sus aniversarios y si bien esto puede provocar cierto dolor, no en vano la alegría del resto compensa y ayuda a seguir luchando en esta caótica y acelerada vida. Hemos vistos guerras y sufrimientos en las costas del Mediterráneo, muertes injustas por actitudes a menudo irresponsables... Hemos visto incendios e inundaciones en diversos lugares de un mismo tipo de vida y clima... Hemos visto pasar el tiempo, en estado de alerta por el radicalismo de unos pocos... Hemos intentado imaginar un mundo nuevo en muchos Estados con cambio de poderes legisla...