Cèsar Pasadas

fotocpasadas.blogspot.com

Recuerdo vagamente aquella tarde. Han pasado ya, casi un par de décadas. Con todo, puedo asegurar que entre las 15:00 y las 16:00 horas de un caluroso día de julio, mi padre me dejó en la acera de plaza España y caminé hasta la jefatura provincial de tráfico. Las palabras de mi progenitor fueron concisas: -¡Coñac! Una copa de coñac te aflojará los nervios y todo irá perfecto. En un bar, al lado de la puerta de entrada donde tenía que entrar a examinarme de la teoría del carné de conducir motocicletas, entré y pedí una copa de coñac. Mientras el camarero llenaba la copa de aquel líquido color caoba, mi estómago se endurecía y mi boca salivaba al tiempo que me preguntaba si sería yo capaz. El primer sorbo quemó, quemó los labios y lengua por completo y no me atrevía a tragarlo. Deduje que era mejor hacerlo que quemarme las encías. El segundo sorbo, no sólo quemó toda la boca que había empezado a dormirse, sino que también iba escociendo a medida que se precipitaba esófago abajo hasta ca...

Fa uns quants dies, a un local de restauració ubicat al costat d’una transitada carretera del Vallès Occidental, dos obrers de la construcció mantenien una densa discussió sobre els conflictes territorials i no vaig poder evitar posar atenció. Mentre un exposava i citava textualment “ara, amb això ja no hi ha els problemes d’abans, ara tot es discutible i negociable; a més, hi ha una llei que diu que si la població està en contra d’alguna cosa, ja no es pot fer”; l’altre però, ironitzava “si això és cert, com és que el 72% de la població de Barcelona està en contra del traçat de l’AVE per sota de la Sagrada Família i, tot i així, ja han adjudicat el projecte...?”. L’exemple del bar de carretera bé podria donar-se a qualsevol lloc de Catalunya i a qualsevol hora, ja que hi ha certa tendència a donar per certes algunes polítiques que no són més que rumors i en canvi, a passar per alt certes actuacions que en ocasions són el preàmbul de l’execució d’un projecte; i, és quan ja està en fase...

No és el meu estil escriure el que han escrit altres persones, i en tot cas, només faig ús de petits fragments interessants, però el següent text és gairebé íntegre d’un article publicat al diari Avui el 17 de gener del 2008 i signat pel professor de teoria econòmica a la UB, el senyor Ramon Tremosa i Balcells. El motiu és ben senzill, ha estat capaç de resumir en unes poques línies allò que tenim a casa nostra respecte als models territorials regionals i què, personalment no només estic totalment d’acord sinó que sense haver-ho publicat mai fa anys que ho cito i expresso a tots aquells que en ocasions fan l’esforç d’escoltar-me. La literatura econòmica de la globalització parla de ciutats regió. Al segle XXI la ciutat econòmica supera els límits estrictes de la ciutat política. La ciutat regió global té unes noves fronteres funcionals que s'estenen fins on arriben les relacions laborals i residencials que la ciutat política és capaç d'articular. L'AVE radial de Madrid ja ...

Una vez más, otro día más, la jornada repetitiva, el mismo itinerario, la misma función, el mismo paisaje; los automóviles, las retenciones, los semáforos, buscar aparcamiento. Salir de un parking para buscar otra plaza para aparcar; qué absurdo. Hoy, como cada día, el portero del aparcamiento subterráneo me da los buenos días con un pitillo en los labios y lagañas resecas en sus párpados. También, como cada día, no soy consciente de que conduzco hasta unos veinte minutos después de arrancar el motor, mientras espero que cambie a verde alguno de los semáforos de la avenida Meridiana. Y, la Meridiana se curva. Todavía no he conseguido pasar por Fabra y Puig sin tener que detenerme en el semáforo en rojo. ¿Es que para que cambie a verde tiene que haber alguien esperando? Por fin, la parte más cómica del recorrido. El sistema navegador por GPS no sabe dónde estamos, ni yo, ni él (estúpida máquina): a tramos estoy en la C-58, en la A-18, en la C-33, en la C-17; no sé, tanto da, el caso es...

Han passat els dies, però cada cop més, si no per un fet per un altre, la polèmica ha estat servida. La mateixa polèmica que alimenta la decrèpita situació de qualssevol monarquia a l’Europa del segle XXI. Amb la cremada de dues fotografies dels Reis d'Espanya unes setmanes enrera i, les posteriors manifestacions en recolzament als detinguts i jutjats per dit afer, l’intent de crítica vers el símbol de la Corona sembla ser bastant utòpic en la nostra (diguem-ne) democràcia. En una democràcia, el cap de l'Estat hauria de poder ser criticat com qualsevol ciutadà públic i no haver de recórrer a la crema de fotografies per a que un grup que ha estat pressionat policialment pugui fer-se sentir. Potser, s’entendrà si es recorden les maneres heretades... No oblidem que a Espanya, el cap de l'Estat no és un ciutadà com tots nosaltres, sinó de “sang reial”...: un rei nomenat per un dictador; un rei que va jurar los Principios del Movimiento , però que no va jurar la Constitució (es ...

millenio.wordpress.com Recentment, hem pogut sentir en diferents mitjans com la presidenta d'una associació de víctimes de l'11-S ha estat destituïda per mentidera. Segons publica el diari "La Vanguardia", Tània Head és en realitat Alícia Esteve Head i és de Barcelona. La dona, destituïda del seu càrrec de presidenta per les sospites que va suscitar el seu relat sobre els fets viscuts al World Trade Center de Nova York, pertany a una família d’empresaris barcelonins que va estar implicada a principis del 90s en el cas Planasdemunt (acusats i comdemnats a penes de presó per un delicte de falsedat documental). Dita dona, i deixarem els detalls del per què de tanta necessitat de mentida i inventiva, no es va conformar amb descriure el que podria haver viscut el dia dels atemptats, sinó que va anar més enllà afirmant ser una dels 19 supervivents que es trobaven en els pisos superiors on van impactar els avions. Personalment, crec que aquell dia tots els que continuem amb...

És massa tard d’un dissabte nit com qualssevol altre; però, a un país llunyà; lluny de la meva estimada Europa, de la meva Mediterrània. Agafo un taxi per a tornar a la capital, a l’hostal. He agafat el costum d’arribar a l’hospedatge caminant; i si, ho he de fer en taxi, sempre em baixo uns carrers abans. Això va bé per a no demostrar mai a la gent del carrer ni on m’hospedo ni si tinc o no calers. Trobo important posar-me a “l’alçada” de la gent que veig cada dia al carrer, demanant o venent artesanies... Fins i tot, he arribat a fer...; bé, anar una mica més brut del compte, que no és difícil. També, en alguna ocasió he begut rom al mig del carrer; o demanat un dòlar a alguna “gringa” com almoina simpàtica. Però aquest dissabte, aquesta nit, la delinqüència és visible arreu, i no em sento segur; començo a sentir una mica de por. Vinc d’una zona adinerada de la capital i li dic al taxista que em deixi a una avinguda tres carrers abans de l’hostal. En pagar, un preu europeu pel trajec...

Quisiera saber si continúo con mis trastornos del sueño, o si por el contrario necesito tratamiento psiquiátrico. Hoy he repetido, o no, el ejercicio de ir al centro médico para pedir consejo sobre mi comportamiento en las últimas semanas. Tengo ciertas dudas sobre la realidad o ficción de mis actos y me temo algún tipo de enfermedad grave del cerebro. Hoy, sin embargo, he tenido respuestas que no tuve o que creí no tener ayer. Con la misma intención que hoy, en el hoy de hace 24 horas visité, o he visitado, también el centro médico. Al entrar, me informan que me atenderán en el primer piso. Un gran pasillo ancho repleto de sillas de madera es la sala de espera. Me acomodo al lado de un anciano en una de las sillas de diseño de dicha sala. Una extraña sensación me invade. Le conozco. Parezco yo. Con sólo verme él exclama: -¡Oh, qué dulce sueño! Que apuesto que era cuarenta años atrás. Debo estar a punto de morir, sino no entendería por qué tengo sueños de mi juventud. -Pero, ¿qué dice...

Después de destrozar algún que otro bosque, tierras de cultivo y, algún sistema cárstico, máquinas y hombres trabajan en la cantera a cielo abierto. De aquel horror de agujero en las entrañas de la Madre Tierra..., salen en fila los camiones que transportan la cal hasta la fábrica. En un río no muy lejano, grandes máquinas arrasan con toda la flora y fauna de algún meandro para extraer argilas y limos; y, salen en fila los camiones que transportan el barro arcilloso hasta la fábrica. Endemoniadas horas y horas al Sol de cientos de hombres que al sur de Uyuni extraen el bórax entre metros y metros de espesa sal boliviana; y, salen en fila los camiones que transportan el polvo vidriado hasta la fábrica. Horas y horas de traseros llagados delante de un ordenador, diseñando y corrigiendo detalles, para tan estúpida creación. Y de aquí, de la fábrica, salen en fila los camiones que transportan el panzudo producto: tan inútil objeto sanitario. Pero, ¿para qué sirve? ¿Quién lo usa? ¿Por qué ...

Con los Andes nevados al fondo, a medio camino entre los valles de la Muerte y de la Luna, un pequeño mirador hace de excelente atalaya para admirar el Salar en toda su extensión. La vista es sobrecogedora, el infinito desierto se haya salpicado de pequeños oasis en los que la vida transcurre plácida pero duramente dada las condiciones. De este a oeste se observan entre otros: Coyo, Tulor y sus ruinas incas, Larrache, Veter, Cucotel, Poconche, Cequitor, Sólor, Quitor y sus apreciadas ruinas, Alama, Solcare, etc. La mayoría de ellos con nombres en Cunza, lengua originaria del likan-antay o pueblo atacameño. Decenas de elegantes vicuñas salen al paso entre la nieve y la puna a las puertas del Altiplano. Descendiendo por pedregosas y calurosas pistas, las tonalidades amarillentas del paisaje son salpicadas de puntos verdes; que no son más que esbeltos y viejos cactus de dimensiones considerables, alcanzando en ocasiones, éstos, la altura de una persona. En San Pedro, todos y cad...

Aquest és un dibuix aparegut avui al diari La Vanguardia (pag. 34) que parla per si sol. Cap de nosaltres és innocent del tot, així que... potser hauríem de fer quelcom, oi!? L'estiu és una bona època per a decidir i/o ampliar els canvis de les societats del Primer Mon en benefici del Tercer, i no viceversa. Cèsar Pasadas

L’any vinent farà quatre dècades del tancament de la universitat de Nanterre el 2 de Maig i la execució d’assalt per part de la policia el dia 3 a la Sorbona, provocant l’esclat de rebeldia i frustració social acumulades, convertint-ho en setmanes de multitudinàries mobilitzacions a París. Però, també, a la resta del país (França)..., una revolta que s’estengué de les aules als carrers; i, amb certa contundència, dels carrers a les fàbriques, convertint-se en tot un model més enllà dels Pirineus i els Alps. L'intent de l'administració de Charles de Gaulle de mitigar les vagues i les manifestacions amb una major càrrega policial només va aconseguir enfortir el rebuig i la unió del poble pel seu desig d’igualtat i llibertat. Una nova societat més justa i més igualitària, reivindicant una llibertat sexual i una ruptura total amb el sistema tradicional era el que es demanava; i, tot i que els treballadors van aconseguir importants millores salarials amb suport de la Confédération G...

Abril és el mes de la primavera, de la vida, de l’amor per les coses, per tot. El mes desitjat després del fred hivern i de les foscúries imposades d’altres temps..., el mes de les llibertats! No estic gaire inspirat però, de manera que em limitaré a transcriure el que per a mi és molt representatiu i una autèntica obra d’art: el tema ABRIL 74 de Lluís Llach. Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca digueu-li que la vull però no puc anar a estimar-la, que encara hi ha combat. - Companys, si coneixeu el cau de la sirena allà enmig de la mar jo l'aniria a veure, però encara hi ha combat. - I si un trist atzar m'atura i caic a terra porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tant he estimat, si guanyem el combat. - Coneixeu el cau de la sirena allà enmig de la mar jo l'aniria a veure, però encara hi ha combat. - Companys, si enyoreu les primaveres lliures amb vosaltres vull anar que per poder-les viure jo me n'he fet soldat. - I si un trist atzar m'...

Durant els darrers anys, mesos, setmanes i dies, he sentit tota mena de comentaris de caire desvinculant respecte Europa: Això no va amb mi...; sóc català però no europeu...; ells fan el que volen i nosaltres també...; jo passo de política i menys si és d’Europa...; a mi no se m’ha perdut res al nord dels Pirineus...; passo de Brussel·les, han volgut eliminar la nostra llengua...; Europa només afavoreix als rics, els pobres ens enfonsem en la misèria...; la Unió Europea és una excusa per a potenciar el capitalisme, va en contra del comunisme...; Europa és la lluita del Cristianisme contra l’Islam, per això mai entrarà Turquia...; per culpa d’Europa tenim tants immigrants de l’Est...; etc... Però, jo: català, mediterrani i europeu crec que caldria informar més a tota aquesta població incrèdula o renitent a qualsevol mena de progressisme dins el context europeu, i pel que fa al que més m’interessa, a l’Europa de les Regions. Aquest Diumenge es celebrava (celebrem) el 50 aniversari del ...

Irlanda, una bonica terra banyada, massa sovint, per la sang de l’odi i la discòrdia de les creences religioses i les ambicions de poder. Amb anterioritat al 1922, quan es crea Eire, la totalitat de l’illa d’Irlanda era un país dins del Regne Unit. A dita data, 26 dels 32 comtats es van declarar independents, però els 6 restants (Irlanda del Nord) formarien el que seria en els següents 85 anys, un dels pitjors conflictes socials de la nostra estimada Europa. 85 anys que han significat no poques accions violentes que han causat la mort de desenes de persones moltes vegades innocents o alienes al conflicte, com sol passar arreu. Des de la mort de Michael Collins, amb la que acaba la guerra civil entre partidaris i contraris al Tractat Anglo-Irlandès provocant la “partició” de l’Illa, passant per la mort de persones a Gran Bretanya per part de l’IRA ( Ireland Republic Army : Exèrcit Republicà Irlandès) després d’haver ser declarat il·legal per Eamon de Valera al 1936, la violència i la te...

Vull pensar que sí, que al llarg de tots aquests anys hem après alguna cosa més que fer “paelles”, jugar al futbol o ser una potència en la tafaneria i la cultura de l’espectacle groller gratuït. Hem començat un nou any: el 2007, ...sembla mentida. Des de l’absurda polèmica de quan començava el tercer mil·leni, ja s’han “marxat” 6 o 7 anys de la nostra vida. Però per sort, tots nosaltres els hem vist arribar i marxar. Altres tants individus es quedaren a mig camí. Gener és un més de recordar, de programar, de projectar, de noves promeses, de partir de zero; un mes per a re-iniciar aquelles coses que vam deixar arraconades, plenes de pols, en el temps de la memòria i del cor il·lusionat, de les promeses trencades. Hom deixarà de fumar per dotzena vegada, començarà una nova dieta, s’apuntarà a un gimnàs o canviarà de casa, de vida... Però, hi ha coses que quedaran per sempre en la memòria de tots els Geners: Aquesta setmana fa 30 anys que la “nounata” democràcia va patir un dels episodis...

Si no recordo malament, els catalans, els bascos, els gallecs, els aragonesos, els andalusos,... vivim en un tros de terra que hom ha anomenat Península Ibèrica. Però, algú se’n recorda què hi ha a la part més occidental de dita península? Algú se’n recorda on era Lusitània? Algú se’n recorda de l’Estat veí? Algú se’n recorda de Portugal... ? Diuen que els portuguesos, aquells intrèpids navegants que cercaren aventures transatlàntiques i conqueriren grans territoris a Amèrica i Àfrica, són uns individus que recelen de tot el que vulgui dir “espanyol”, que no volen saber res del país veí. Potser és cert, i fins i tot recíproc, no ho sé però tampoc no ho crec. Del cert és però, que molts cops des de la part més oriental de la “pell de brau” ignorem dit recel, potser expressament, potser amb indiferència, però sempre amb uns comentaris amb cert aire de prepotència; és a dir, allò que sempre hem criticat dels francesos vers nosaltres. Doncs bé, aquestes lletres són un petit consell-homena...

No sé com es sentirà el lector, però puc assegurar com em sento jo: defraudat . I, per què? Doncs perquè després d’anys lluitant per un dret tant simple com és el fet de poder votar en una democràcia, mitja i dic “mitja” Catalunya, l’1 de novembre ha preferit passar el dia a la platja, a la muntanya, fent l’arròs, o escoltant als sogres i els cunyats, en comptes d’anar i “perdre” mitja hora en anar al col·legi més proper del domicili i escollir als representants del govern, i en conseqüència, als gestors del nostre país per als propers quatre anys. I dic gestors, sí...gestors de què? Doncs de gairebé 30.000 milions d’Euros que poden fer que Catalunya aixequi el cap, o que el torni a baixar com sempre, amagant a més la cua entre les cames. Fins a dia d’avui, Catalunya no havia tingut mai tant poder econòmic per administrar: com es fa en una comparativa publicada per El Periodico , aquest pressupost és superior al de països com Croàcia o Xile entre altres tants i ens hi j...