Infraestructures "radials"...
No és el meu estil escriure el que han escrit altres persones, i en tot cas, només faig ús de petits fragments interessants, però el següent text és gairebé íntegre d’un article publicat al diari Avui el 17 de gener del 2008 i signat pel professor de teoria econòmica a la UB, el senyor Ramon Tremosa i Balcells. El motiu és ben senzill, ha estat capaç de resumir en unes poques línies allò que tenim a casa nostra respecte als models territorials regionals i què, personalment no només estic totalment d’acord sinó que sense haver-ho publicat mai fa anys que ho cito i expresso a tots aquells que en ocasions fan l’esforç d’escoltar-me.
La literatura econòmica de la globalització parla de ciutats regió. Al segle XXI la ciutat econòmica supera els límits estrictes de la ciutat política. La ciutat regió global té unes noves fronteres funcionals que s'estenen fins on arriben les relacions laborals i residencials que la ciutat política és capaç d'articular. L'AVE radial de Madrid ja ha convertit diferents ciutats en simples barris: Antoni Serra Ramoneda em deia fa poc que Toledo i Guadalajara han desaparegut des del punt de vista empresarial d'ençà que hi arriba l'AVE (Toledo té molt pocs hotels: per què dormir-hi si es pot dormir a Madrid?), i ara és el torn de Valladolid. I quan es parla de la cohesió nacional que els nous cables d'acer de l'AVE estendran per la perifèria, el projecte de Madrid ciutat regió econòmica esdevé el projecte, més identitari que econòmic, de Madrid ciutat nació: la nació espanyola comprimida, però compactada sense fissures, en forma de gran megalòpoli global.
Madrid té un projecte ambiciós de ciutat global: figurar entre les deu primeres ciutats del món. I com que encara són a mig camí, Madrid està disposada a seguir xuclant recursos humans i econòmics i a seguir sucursalitzant ciutats i regions. Que el ministeri de Foment ja tingui dibuixades, i fetes reserves de sòl, per a les futures rondes M-60 (de 170 quilòmetres) i M-70 (que supera els límits de la província) informen que Madrid aspira als deu milions d'habitants.
Observant l'evolució dels mapes lumínics nocturns de la UE en els darrers anys es veu com Madrid avui és ja quasi tan gran com París i Moscou, encara que sigui al preu d'estar envoltada d'una superfície fosca i desèrtica creixent, que arriba fins a les perifèries costaneres. El PP va començar a desplegar el projecte de Madrid ciutat nació sense complexos i el PSOE no ha fet res per contrarestar els seus efectes centrípets creixents, ja desencadenats en forma d'imparable bola de neu: hauria pogut impulsar, però no ho ha fet, les infraestructures de l'arc mediterrani, de l'eix de l'Ebre, de la cornisa cantàbrica o els corredors orientals i occidentals d'Andalusia, per passar de l'Espanya radial irreversible a l'Espanya en xarxa que ja no serà. I ara el PSOE vol impulsar el tren de mercaderies de Madrid a Europa per Canfranc (Osca), tot i els seus 53 quilòmetres de túnel, alhora que endarrereix l'eix ferroviari mediterrani! Fa temps que el Gran Madrid ha fet irreversible la seva desafecció amb Catalunya.
El geògraf Richard FLORIDA, però, sosté que en el segle XXI seran els corredors urbans (urban corridors), i no les grans ciutats megalòpoli, els motors del creixement econòmic; seran agrupacions de ciutats i regions, i no una immensa capital, les unitats econòmiques reals que organitzaran el món i en protagonitzaran el desenvolupament. Florida ha dibuixat un mapa amb els vint corredors urbans més importants del món, un dels quals és l'Eurosunbelt: perfectament delimitat i unificat, aquest corredor va d'Alacant a Lió passant per València, Barcelona i Marsella. Amb 20 milions d'habitants, és potència turística i industrial i té capacitat d'atracció d'empreses per alguns costos competitius i pel seu estil de vida mediterrani, cada cop més valorat com a factor de localització econòmica i humana.
A dit mapa del geògraf no surt Madrid, que no pertany a cap corredor, mentre a la Península se'n dibuixa un altre entre La Corunya i Lisboa, passant per Porto i Vigo, de deu milions d'habitants. Un operador logístic m'explica que quan una gran empresa global vol instal·lar-se a Madrid, allà només hi veu els seus sis milions d'habitants; a Barcelona, en canvi, hi veu la capitalitat geogràfica, demogràfica i econòmica del corredor urbà abans esmentat, així com també una porta d'entrada privilegiada per al comerç asiàtic amb destinació a Europa. Barcelona, Tarragona i València tenen un gran actiu que no té Marsella: una àrea industrial al seu darrere molt diversificada, capaç d'afegir valor i d'acabar els productes semielaborats importats d'Àsia per exportar-los cap a Europa. Talment com fa Flandes.
L'Estat a Catalunya però, construeix infraestructures només per anar més de pressa a Madrid: l'AVE s'emporta els recursos que es neguen a Rodalies (fonament de la productivitat de tota ciutat regió) i al tren de mercaderies cap a Europa, i la nova terminal del Prat és per a les companyies que volen a la T-4, i es redueixen les opcions intercontinentals de Barcelona. Tanta obsessió centralista identitària contra la lògica econòmica (deixar aprofitar oportunitats globals als diferents territoris) està reduint la nació espanyola a una simple ciutat regió mesetària; tan immensa, però tan inhòspita, com Los Angeles, i tan lluny de la xarxa de ciutats mitjanes i amb qualitat de vida que articulen els països més avançats d'Europa.
Comentaris
Tens tota la raó, però discrepo en la dicotomia cooperació o competència, vull dir... que hauria de ser compatible i saludable, ja que la comptència no és dolenta, ens fa millorar constantment; i, què dir de la cooperació,... hi ha res millor!?
Moltes gràcies per deixar un comentari ben estructurat i que també fa reflexionar.