Mentides i por, sovint van lligades!
millenio.wordpress.com
Recentment, hem pogut sentir en diferents mitjans com la presidenta d'una associació de víctimes de l'11-S ha estat destituïda per mentidera. Segons publica el diari "La Vanguardia", Tània Head és en realitat Alícia Esteve Head i és de Barcelona. La dona, destituïda del seu càrrec de presidenta per les sospites que va suscitar el seu relat sobre els fets viscuts al World Trade Center de Nova York, pertany a una família d’empresaris barcelonins que va estar implicada a principis del 90s en el cas Planasdemunt (acusats i comdemnats a penes de presó per un delicte de falsedat documental).
Dita dona, i deixarem els detalls del per què de tanta necessitat de mentida i inventiva, no es va conformar amb descriure el que podria haver viscut el dia dels atemptats, sinó que va anar més enllà afirmant ser una dels 19 supervivents que es trobaven en els pisos superiors on van impactar els avions. Personalment, crec que aquell dia tots els que continuem amb vida vam patir l’atemptat d’alguna o altra manera i, que en som supervivents. Ni cal exagerar la situació, ni jugar a ser heroi (ja ho van ser els bombers i personal de rescat sepultats vius, així com les pròpies víctimes que es van veure involucrades en un conflicte d’interessos econòmics i ideològics entre orient i occident).
Tothom, aquell fatídic dia, té el record de com va passar les hores davant la ràdio o la televisió i, de com el cor es va tancar en un puny entre el descrèdit, la ignorància, la impotència i el dolor per les injustícies viscudes dels innocents que van perdre la vida o a alguna persona estimada.
Jo però, em quedo amb la visió particular de l’Edmond.
Son las ocho de la mañana. Un estruendo me despierta bruscamente pero no puedo ver bien qué sucede. Unos militares han entrado en mi habitación y me obligan a vestirme con celeridad. Me hallo en la vivienda del cónsul americano en Cuenca, ciudad del sur de la república de Ecuador.
-¿Quién es usted?- Me preguntan arma en mano.
-Soy amigo de Daniel.
-¡Vístase rápido! Estamos en guerra.
Hasta que doy con Daniel, el estómago parece romperse a trocitos poco a poco. Por fin, le veo en la sala de estar. Está con su padre viendo la CNN (televisión).
-¡Nos están atacando, Edmond!- Exclama Daniel.
No puedo creer lo que veo. A ratos, parece una película más del cine norteamericano; a ratos, el final de todo, el principio del fin.
Era el final del verano del 2001; el final también de una larga temporada en Suramérica. Recuerdo minuto a minuto aquel eterno día: los rostros de los militares y agentes consulares viendo a sus compatriotas despeñarse de las torres del World Trade Center para no morir abrasados, o a lo peor, cayendo
inconscientes por el humo inhalado; los comentarios de rabia e impotencia de los mandatarios políticos locales; la expresión del miedo de todos nosotros a lo desconocido, a lo imprevisto, preguntándonos interiormente qué sucederá después del 
espectacular atentado o ataque contra intereses americanos, en su propia casa, en la capital del mundo, en el símbolo del capitalismo.
A menudo, cuando celebramos la Diada Nacional de Catalunya, hago algún comentario por los muertos de la dictadura chilena y por los caídos en New York; pero sobre todo, intento no olvidar la sensación de inseguridad y miedo que me provocó el atentado de las torres.
Avui dia estic amb l’Edmon: ningú ens dóna garantia de res. La por és la nostra millor arma però també la pitjor i menys eficaç eina per a continuar amb els nostres projectes, amb la nostra visió de futur.
Recentment, hem pogut sentir en diferents mitjans com la presidenta d'una associació de víctimes de l'11-S ha estat destituïda per mentidera. Segons publica el diari "La Vanguardia", Tània Head és en realitat Alícia Esteve Head i és de Barcelona. La dona, destituïda del seu càrrec de presidenta per les sospites que va suscitar el seu relat sobre els fets viscuts al World Trade Center de Nova York, pertany a una família d’empresaris barcelonins que va estar implicada a principis del 90s en el cas Planasdemunt (acusats i comdemnats a penes de presó per un delicte de falsedat documental).Dita dona, i deixarem els detalls del per què de tanta necessitat de mentida i inventiva, no es va conformar amb descriure el que podria haver viscut el dia dels atemptats, sinó que va anar més enllà afirmant ser una dels 19 supervivents que es trobaven en els pisos superiors on van impactar els avions. Personalment, crec que aquell dia tots els que continuem amb vida vam patir l’atemptat d’alguna o altra manera i, que en som supervivents. Ni cal exagerar la situació, ni jugar a ser heroi (ja ho van ser els bombers i personal de rescat sepultats vius, així com les pròpies víctimes que es van veure involucrades en un conflicte d’interessos econòmics i ideològics entre orient i occident).
Tothom, aquell fatídic dia, té el record de com va passar les hores davant la ràdio o la televisió i, de com el cor es va tancar en un puny entre el descrèdit, la ignorància, la impotència i el dolor per les injustícies viscudes dels innocents que van perdre la vida o a alguna persona estimada.
Jo però, em quedo amb la visió particular de l’Edmond.
Son las ocho de la mañana. Un estruendo me despierta bruscamente pero no puedo ver bien qué sucede. Unos militares han entrado en mi habitación y me obligan a vestirme con celeridad. Me hallo en la vivienda del cónsul americano en Cuenca, ciudad del sur de la república de Ecuador.
-¿Quién es usted?- Me preguntan arma en mano.
-Soy amigo de Daniel.
-¡Vístase rápido! Estamos en guerra.
Hasta que doy con Daniel, el estómago parece romperse a trocitos poco a poco. Por fin, le veo en la sala de estar. Está con su padre viendo la CNN (televisión).
-¡Nos están atacando, Edmond!- Exclama Daniel.
No puedo creer lo que veo. A ratos, parece una película más del cine norteamericano; a ratos, el final de todo, el principio del fin.
Era el final del verano del 2001; el final también de una larga temporada en Suramérica. Recuerdo minuto a minuto aquel eterno día: los rostros de los militares y agentes consulares viendo a sus compatriotas despeñarse de las torres del World Trade Center para no morir abrasados, o a lo peor, cayendo
inconscientes por el humo inhalado; los comentarios de rabia e impotencia de los mandatarios políticos locales; la expresión del miedo de todos nosotros a lo desconocido, a lo imprevisto, preguntándonos interiormente qué sucederá después del 
espectacular atentado o ataque contra intereses americanos, en su propia casa, en la capital del mundo, en el símbolo del capitalismo.No he vuelto desde entonces a Cuenca, ni a Ecuador. Tampoco a New York y no sé realmente qué sentiré cuando visite la Zona Cero, pero con seguridad serán unas vivencias que no podré olvidar.
Han pasado casi siete años y la amistad con Daniel, aunque se mantiene, no tiene un ápice de lo que fue. A su padre lo destinaron a Estados Unidos y él marcho a Birmingham a estudiar un postgrado. Coincidimos en Belfast el verano del 2003 y una y otra vez recordamos cómo empezó aquel lluvioso 11 de septiembre del 2001 en la capital del Azuay, comarca de la República de Ecuador.
A menudo, cuando celebramos la Diada Nacional de Catalunya, hago algún comentario por los muertos de la dictadura chilena y por los caídos en New York; pero sobre todo, intento no olvidar la sensación de inseguridad y miedo que me provocó el atentado de las torres.
Avui dia estic amb l’Edmon: ningú ens dóna garantia de res. La por és la nostra millor arma però també la pitjor i menys eficaç eina per a continuar amb els nostres projectes, amb la nostra visió de futur.
Comentaris
Saludos
-----------------
Foro MTB
Saludos
-----------------
Foto MTB
PD: Edmond és un personatge literari, però en el meu interior l'abraçaré de la teva part.
Una cordial salutació!
PD: Edmond és un personatge literari, però en el meu interior l'abraçaré de la teva part.
Una cordial salutació!