Cèsar Pasadas

Recuerdo vagamente aquella tarde. Han pasado ya, casi un par de décadas. Con todo, puedo asegurar que entre las 15:00 y las 16:00 horas de un caluroso día de julio, mi padre me dejó en la acera de plaza España y caminé hasta la jefatura provincial de tráfico. Las palabras de mi progenitor fueron concisas: -¡Coñac! Una copa de coñac te aflojará los nervios y todo irá perfecto. En un bar, al lado de la puerta de entrada donde tenía que entrar a examinarme de la teoría del carné de conducir motocicletas, entré y pedí una copa de coñac. Mientras el camarero llenaba la copa de aquel líquido color caoba, mi estómago se endurecía y mi boca salivaba al tiempo que me preguntaba si sería yo capaz. El primer sorbo quemó, quemó los labios y lengua por completo y no me atrevía a tragarlo. Deduje que era mejor hacerlo que quemarme las encías. El segundo sorbo, no sólo quemó toda la boca que había empezado a dormirse, sino que también iba escociendo a medida que se precipitaba esófago abajo hasta ca

Fa uns quants dies, a un local de restauració ubicat al costat d’una transitada carretera del Vallès Occidental, dos obrers de la construcció mantenien una densa discussió sobre els conflictes territorials i no vaig poder evitar posar atenció. Mentre un exposava i citava textualment “ara, amb això ja no hi ha els problemes d’abans, ara tot es discutible i negociable; a més, hi ha una llei que diu que si la població està en contra d’alguna cosa, ja no es pot fer”; l’altre però, ironitzava “si això és cert, com és que el 72% de la població de Barcelona està en contra del traçat de l’AVE per sota de la Sagrada Família i, tot i així, ja han adjudicat el projecte...?”. L’exemple del bar de carretera bé podria donar-se a qualsevol lloc de Catalunya i a qualsevol hora, ja que hi ha certa tendència a donar per certes algunes polítiques que no són més que rumors i en canvi, a passar per alt certes actuacions que en ocasions són el preàmbul de l’execució d’un projecte; i, és quan ja està en fase

No és el meu estil escriure el que han escrit altres persones, i en tot cas, només faig ús de petits fragments interessants, però el següent text és gairebé íntegre d’un article publicat al diari Avui el 17 de gener del 2008 i signat pel professor de teoria econòmica a la UB, el senyor Ramon Tremosa i Balcells. El motiu és ben senzill, ha estat capaç de resumir en unes poques línies allò que tenim a casa nostra respecte als models territorials regionals i què, personalment no només estic totalment d’acord sinó que sense haver-ho publicat mai fa anys que ho cito i expresso a tots aquells que en ocasions fan l’esforç d’escoltar-me. La literatura econòmica de la globalització parla de ciutats regió. Al segle XXI la ciutat econòmica supera els límits estrictes de la ciutat política. La ciutat regió global té unes noves fronteres funcionals que s'estenen fins on arriben les relacions laborals i residencials que la ciutat política és capaç d'articular. L'AVE radial de Madrid ja

Una vez más, otro día más, la jornada repetitiva, el mismo itinerario, la misma función, el mismo paisaje; los automóviles, las retenciones, los semáforos, buscar aparcamiento. Salir de un parking para buscar otra plaza para aparcar; qué absurdo. Hoy, como cada día, el portero del aparcamiento subterráneo me da los buenos días con un pitillo en los labios y lagañas resecas en sus párpados. También, como cada día, no soy consciente de que conduzco hasta unos veinte minutos después de arrancar el motor, mientras espero que cambie a verde alguno de los semáforos de la avenida Meridiana. Y, la Meridiana se curva. Todavía no he conseguido pasar por Fabra y Puig sin tener que detenerme en el semáforo en rojo. ¿Es que para que cambie a verde tiene que haber alguien esperando? Por fin, la parte más cómica del recorrido. El sistema navegador por GPS no sabe dónde estamos, ni yo, ni él (estúpida máquina): a tramos estoy en la C-58, en la A-18, en la C-33, en la C-17; no sé, tanto da, el caso es

Han passat els dies, però cada cop més, si no per un fet per un altre, la polèmica ha estat servida. La mateixa polèmica que alimenta la decrèpita situació de qualssevol monarquia a l’Europa del segle XXI. Amb la cremada de dues fotografies dels Reis d'Espanya unes setmanes enrera i, les posteriors manifestacions en recolzament als detinguts i jutjats per dit afer, l’intent de crítica vers el símbol de la Corona sembla ser bastant utòpic en la nostra (diguem-ne) democràcia. En una democràcia, el cap de l'Estat hauria de poder ser criticat com qualsevol ciutadà públic i no haver de recórrer a la crema de fotografies per a que un grup que ha estat pressionat policialment pugui fer-se sentir. Potser, s’entendrà si es recorden les maneres heretades... No oblidem que a Espanya, el cap de l'Estat no és un ciutadà com tots nosaltres, sinó de “sang reial”...: un rei nomenat per un dictador; un rei que va jurar los Principios del Movimiento , però que no va jurar la Constitució (es

millenio.wordpress.com Recentment, hem pogut sentir en diferents mitjans com la presidenta d'una associació de víctimes de l'11-S ha estat destituïda per mentidera. Segons publica el diari "La Vanguardia", Tània Head és en realitat Alícia Esteve Head i és de Barcelona. La dona, destituïda del seu càrrec de presidenta per les sospites que va suscitar el seu relat sobre els fets viscuts al World Trade Center de Nova York, pertany a una família d’empresaris barcelonins que va estar implicada a principis del 90s en el cas Planasdemunt (acusats i comdemnats a penes de presó per un delicte de falsedat documental). Dita dona, i deixarem els detalls del per què de tanta necessitat de mentida i inventiva, no es va conformar amb descriure el que podria haver viscut el dia dels atemptats, sinó que va anar més enllà afirmant ser una dels 19 supervivents que es trobaven en els pisos superiors on van impactar els avions. Personalment, crec que aquell dia tots els que continuem amb