Cèsar Pasadas

Irlanda, una bonica terra banyada, massa sovint, per la sang de l’odi i la discòrdia de les creences religioses i les ambicions de poder. Amb anterioritat al 1922, quan es crea Eire, la totalitat de l’illa d’Irlanda era un país dins del Regne Unit. A dita data, 26 dels 32 comtats es van declarar independents, però els 6 restants (Irlanda del Nord) formarien el que seria en els següents 85 anys, un dels pitjors conflictes socials de la nostra estimada Europa. 85 anys que han significat no poques accions violentes que han causat la mort de desenes de persones moltes vegades innocents o alienes al conflicte, com sol passar arreu. Des de la mort de Michael Collins, amb la que acaba la guerra civil entre partidaris i contraris al Tractat Anglo-Irlandès provocant la “partició” de l’Illa, passant per la mort de persones a Gran Bretanya per part de l’IRA ( Ireland Republic Army : Exèrcit Republicà Irlandès) després d’haver ser declarat il·legal per Eamon de Valera al 1936, la violència i la te...

Vull pensar que sí, que al llarg de tots aquests anys hem après alguna cosa més que fer “paelles”, jugar al futbol o ser una potència en la tafaneria i la cultura de l’espectacle groller gratuït. Hem començat un nou any: el 2007, ...sembla mentida. Des de l’absurda polèmica de quan començava el tercer mil·leni, ja s’han “marxat” 6 o 7 anys de la nostra vida. Però per sort, tots nosaltres els hem vist arribar i marxar. Altres tants individus es quedaren a mig camí. Gener és un més de recordar, de programar, de projectar, de noves promeses, de partir de zero; un mes per a re-iniciar aquelles coses que vam deixar arraconades, plenes de pols, en el temps de la memòria i del cor il·lusionat, de les promeses trencades. Hom deixarà de fumar per dotzena vegada, començarà una nova dieta, s’apuntarà a un gimnàs o canviarà de casa, de vida... Però, hi ha coses que quedaran per sempre en la memòria de tots els Geners: Aquesta setmana fa 30 anys que la “nounata” democràcia va patir un dels episodis...

Si no recordo malament, els catalans, els bascos, els gallecs, els aragonesos, els andalusos,... vivim en un tros de terra que hom ha anomenat Península Ibèrica. Però, algú se’n recorda què hi ha a la part més occidental de dita península? Algú se’n recorda on era Lusitània? Algú se’n recorda de l’Estat veí? Algú se’n recorda de Portugal... ? Diuen que els portuguesos, aquells intrèpids navegants que cercaren aventures transatlàntiques i conqueriren grans territoris a Amèrica i Àfrica, són uns individus que recelen de tot el que vulgui dir “espanyol”, que no volen saber res del país veí. Potser és cert, i fins i tot recíproc, no ho sé però tampoc no ho crec. Del cert és però, que molts cops des de la part més oriental de la “pell de brau” ignorem dit recel, potser expressament, potser amb indiferència, però sempre amb uns comentaris amb cert aire de prepotència; és a dir, allò que sempre hem criticat dels francesos vers nosaltres. Doncs bé, aquestes lletres són un petit consell-homena...

No sé com es sentirà el lector, però puc assegurar com em sento jo: defraudat . I, per què? Doncs perquè després d’anys lluitant per un dret tant simple com és el fet de poder votar en una democràcia, mitja i dic “mitja” Catalunya, l’1 de novembre ha preferit passar el dia a la platja, a la muntanya, fent l’arròs, o escoltant als sogres i els cunyats, en comptes d’anar i “perdre” mitja hora en anar al col·legi més proper del domicili i escollir als representants del govern, i en conseqüència, als gestors del nostre país per als propers quatre anys. I dic gestors, sí...gestors de què? Doncs de gairebé 30.000 milions d’Euros que poden fer que Catalunya aixequi el cap, o que el torni a baixar com sempre, amagant a més la cua entre les cames. Fins a dia d’avui, Catalunya no havia tingut mai tant poder econòmic per administrar: com es fa en una comparativa publicada per El Periodico , aquest pressupost és superior al de països com Croàcia o Xile entre altres tants i ens hi j...

Vet ací que hi havia un rei anomenat Túbal, que manava gairebé tota la terra. Tenia una filla bellíssima, anomenada Pirenne, de la qual es va enamorar el gegant Hèrcules. La donzella es va morir i el gegant li volgué fer una gran tomba, com pertocava a una princesa. Acumulà damunt del seu cadàver muntanyes i més muntanyes, fins a formar la gran carena, que hom coneix avui per Pirineus. Joan Amades (1890-1959) Herodot(484-420 A.C.) Els Pirineus, a part de ser part del plegament del relleu produït pel contacte entre la placa ibèrica i euroasiàtica, actualment una frontera que uneix o separa tres Estats, (on la majoria de les valls de la vessant nord pertanyen a França i la majoria de les del vessant sud a Espanya, i fan servir la cresta de la serralada com a línia fronterera); és també, la unitat econòmico-cultural que intenta trencar amb l’idea de l’istme peninsular. I és que no sempre...

Patio de Los Leones. Cèsar Pasadas. Ya estoy de nuevo en casa. ¿Casa? De acuerdo, si casa es aquel lugar donde dormimos con cierta frecuencia y tenemos nuestros libros, entonces he vuelto a casa. Pero para no cambiar demasiado una temerosa actitud que me caracteriza, el techo del estudio me estaba ahogando y he decidido salir a conversar por barras de la ciudad. Bien, conversar, conversar, bien poco. Más bien pensar en soledad. Quizá estaba buscando otra fastuosa aventura o simplemente alimentarme lo mínimo para no morir precozmente. No lo sé. Pero lo cierto es que mi fiel compañera líquida de todos los tiempos no me falla nunca, o casi. Hace un par de días, bueno, un par de noches, un casi amigo fue a tropezar a la misma barra donde yo me inspiraba el sueño. Se le notaba dolido, hundido, triste, somnoliento, cansado, enfurecido, deprimido, sólo. Sin lágrimas en los ojos pero inmerso en un llanto absurdo me explicaba qué iba a hacer con sus dos invitaciones de La Alhambra...

Hoy es el primer aniversario de este blog. Tal día como hoy y coincidiendo con mi cumpleaños decidí frecuentar menos bares,... el motivo era simple: pensar en voz alta en barras y reservados, con la ayuda de alcohol, es de suma facilidad en las primeras horas de conversación, pero a medida que van pasando los minutos y la cantidad ingesta de alcohol, el resultado se va caracterizando por una falta de entendimiento además de pérdidas de concentración, análisis y sobretodo de “vocalización”. Hace un año que decidí egoístamente discutir menos y exponer sin prejuicios ni cordial hipocresía aquello que me venía a la cabeza. Pero por el contrario, el blog no me ha servido para “cerrarme” en mis ideas sino para llegar a muchas más aburridas almas que deambulan por la irreal vida de la Red. Han pasado 12 meses de deducciones y confesiones que no siempre han colado positivamente en todo aquel individuo que se atrevió a perder unos minutos en “escuchar”, qué demonios con cierto desfo...