Records de primavera...

Com cada primavera, em vénen records de la infantesa i em fan rememorar com he arribat a ser el que sóc, el que penso.
Sant Jordi sempre ha estat un dia per a replantejar-se ideals i, els fets viscuts en primera persona.
Jo, en aquests dies d’alèrgia, recordo com jugava amb els nois del barri on vaig créixer. La llar familiar estava ubicada a un barri residencial, de caràcter més aviat obrer, separat del nucli urbà per una riera i alguns torrents i, per un turó que esdevindria en temps de la democràcia tot un símbol de progrés i civisme per a la ciutat: el Parc Catalunya.
Amb aquests nois, vaig descobrir tot el que m’envoltava. Amb uns, on eren les biblioteques properes; amb altres els clubs esportius; amb altres com collir espàrrecs en primavera i, a l’estiu, cargols després d’una tempesta; amb altres pujàvem als arbres vells del Parc Catalunya i agafàvem tomàquets dels horts de la riera. Amb uns, feia activitats que hom consideraria urbanites i, amb altres, més aviat de gent de poble. Però és que Sabadell era això, una ciutat-poble, un poble fet ciutat, una ciutat de gent vinguda dels pobles rurals de l’interior de Catalunya, però sobretot, del sud i sud-oest de la Península. Una ciutat que despertava de la crisi dels 70s, de les deslocalitzacions del tèxtil, del tancament de tallers tradicionals, potenciant el sector serveis i allunyant la indústria als polígons de poblacions properes com Santa Perpètua, Barberà o Castellar del Vallès.
Des del terrat de l’edifici on vivia amb els pares es podia divisar, d’esquerra a dreta, el contorn de dues muntanyes: la Mola i el Puig de la Creu. La primera era visualment més alta; i, per la seva forma que em recordava a les pel·lícules del farwest, em tenia especialment captivat. Des de les finestres però, per una banda, el turó cim del Parc Catalunya i els horts que escalaven les seves faldes, així com la vella escola de caire nacional-catolicista a la que per sort ja no hi anava i, una plaça on hi havia gronxadors que havia fet el meu pare al taller metal·lúrgic. Per les finestres de l’altra banda, hi havia un bar on només hi anaven homes (a la terrassa a l’estiu sí que hi anaven les dones i els nens acompanyats), i una seu del PSUC. Aquest és el paisatge que recordo de la meva infantesa. El futur de tal barreja, de tot plegat, era segurament imaginable: jugaria entre horts i divisaria la ciutat des del turó del costat de casa, veient-la sempre activa, en funcionament, analitzant-la illa a illa; em gronxaria amb orgull en els enginys que feia el meu pare, el mobiliari urbà que millorava dia a dia l’estètica urbana; aprendria a relacionar-me i diferenciar actituts; somiaria constantment amb trepitjar cims amb una activitat alpinística important producte de l’excursionisme; i, em faria un individu amb clars ideals de ciutat, de progrés, de sostenibilitat, però sobretot, de fortes tendències polítiques d’esquerres.
A dia d’avui, per sort, res de tot això no ha canviat en la meva persona.

Feliç Sant Jordi.

Cèsar Pasadas

La primera bebida...

Recuerdo vagamente aquella tarde. Han pasado ya, casi un par de décadas.

Con todo, puedo asegurar que entre las 15:00 y las 16:00 horas de un caluroso día de julio, mi padre me dejó en la acera de plaza España y caminé hasta la jefatura provincial de tráfico. Las palabras de mi progenitor fueron concisas:

-¡Coñac! Una copa de coñac te aflojará los nervios y todo irá perfecto.

En un bar, al lado de la puerta de entrada donde tenía que entrar a examinarme de la teoría del carné de conducir motocicletas, entré y pedí una copa de coñac. Mientras el camarero llenaba la copa de aquel líquido color caoba, mi estómago se endurecía y mi boca salivaba al tiempo que me preguntaba si sería yo capaz.
El primer sorbo quemó, quemó los labios y lengua por completo y no me atrevía a tragarlo. Deduje que era mejor hacerlo que quemarme las encías.
El segundo sorbo, no sólo quemó toda la boca que había empezado a dormirse, sino que también iba escociendo a medida que se precipitaba esófago abajo hasta caer al estómago.
Vinieron el tercero, el cuarto y el quinto sorbo.

A diez minutos para entrar, todavía quedaba media copa por beber. Bajo la mirada sonriente del camarero me hice el valiente, el hombre, el tonto; y, bebí..., bebí todo el líquido que ahora parecía una mezcla de zumo de pomelo y vino tinto. Recuerdo que salí del bar más calmado que había entrado, sí, pero no recuerdo nada más.

Sólo sé que aprobé.

Cèsar Pasadas

Aquí Sí, aquí No...!!!

Fa uns quants dies, a un local de restauració ubicat al costat d’una transitada carretera del Vallès Occidental, dos obrers de la construcció mantenien una densa discussió sobre els conflictes territorials i no vaig poder evitar posar atenció. Mentre un exposava i citava textualment “ara, amb això ja no hi ha els problemes d’abans, ara tot es discutible i negociable; a més, hi ha una llei que diu que si la població està en contra d’alguna cosa, ja no es pot fer”; l’altre però, ironitzava “si això és cert, com és que el 72% de la població de Barcelona està en contra del traçat de l’AVE per sota de la Sagrada Família i, tot i així, ja han adjudicat el projecte...?”.
L’exemple del bar de carretera bé podria donar-se a qualsevol lloc de Catalunya i a qualsevol hora, ja que hi ha certa tendència a donar per certes algunes polítiques que no són més que rumors i en canvi, a passar per alt certes actuacions que en ocasions són el preàmbul de l’execució d’un projecte; i, és quan ja està en fase constructiva quan surten les veus d’alarmes.
La nostra societat, en el nou ordre global, intenta buscar un lloc que la caracteritzi i/o la diferenciï de la resta per a sentir-se, no ja protagonista sinó, simplement valorada. I ja que la societat és aquell grup d’individus que accepten certes regles sobre un territori, aquest s’està fent cada cop més complex, ja sigui per les exigències mundials, ja sigui per les demandes o necessitats locals. Una creixent preocupació per la qualitat de vida de l’individu, que veu una manca de transparència en polítiques territorials, ha fet potenciar l’egoisme protector de tot allò que creu important o que no vol que canviï; en ocasions fins i tot, in extremis encara que sigui pel bé real de la comunitat.
Totes les polítiques que provoquen certs impactes territorials a Catalunya són avui dia objecte de crítica i de rebuig, ja que si a un sector no li està malament la seva actuació (rara vegada la defensarà si no és per benefici propi), sempre hi haurà un altre sector que es veurà afectat negativament per certa política i, en conseqüència, intentarà fer al·legacions jurídiques o manifestacions públiques del seu descontent; les dues eines o actuacions són totalment legítimes.
Hem donat una importància tant vital a allò que es fa al nostre entorn, que els administradors o legisladors han hagut de posar-se al dia. D’aquests, sempre n’hi ha que prefereixen englobar totes les protestes en fets egoistes sense sentit ni causa i amb manca de solidaritat i progressisme vers la societat, però per sort són uns pocs i no acaben amb la força col·lectiva dels desigs de millorar el nostre territori repensant la seva ordenació. Els ciutadans són cada dia més actius, més informats, més coneixedors. Sovint, encapçalant la causa d’una reclamació en un conflicte territorial, s’amaga darrera una comissió de tècnics especialistes en la matèria, pel que no s’ha de generalitzar de cap de les maneres. En ocasions, aquests tècnics fan estudis i avantprojectes pels propis governants i, assessoren per a evitar els possibles conflictes. Altra cosa però, és que polítics que primer estaven en la lluita contra qualsevol projecte, bàsicament per a refermar la seva posició ambientalista i conservacionista, a dia d’avui perquè ja tenen càrrecs electes hagin editat guies per a assessorar als municipis en la lluita contra les posicions de les plataformes respecte a problemàtiques locals; és fins i tot un xic paradoxal.
Cal doncs, que els nostres polítics es reciclin en l’art de governar, ja que el debat cada cop serà més intens i partidista; de manera, que la màxima transparència serà vital per a arribar a consens entre tots els actors. Com és obvi, és molt difícil ser totalment objectiu en aquesta temàtica, ja que sempre partim de les bases que les problemàtiques s’inicien a partir del que personalment algú considera una afecció a allò que li importa, i en conseqüència, al territori en el que viu.
Entre tots, haurem d’escoltar més i cridar menys, que el diàleg és la base del debat territorial.

Cèsar Pasadas