01 d’octubre 2011

Exposició fotogràfica a Elephanta

24 d’octubre 2010

Estil Bustos i Jornades de Portes Obertes...


Avui hi havia jornada de portes obertes de l’Edifici Alexandra de Sabadell (complex de 168 pisos de lloguer de protecció, menjador social i biblioteca). Ja fa uns dies, jornada de portes obertes de la tuneladora de la línia de FGC al pou del Parc del Nord, també a Sabadell.

Totes dues jornades, de mateixa tipologia, com la major part de Jornades de Portes Obertes ofertes per l’Ajuntament de Sabadell quan no és Festa Major: 20-30 minuts de discurs de l’Alcalde Manuel Bustos (PSC) d’allò “molt bé que estan fent a la ciutat,...”

Vull “agrair” personalment a la senyora Marta Solé Costa, que el seu estil –també Bustos- hagi provocat que escrigui les següents línies:

Arribo a les instal·lacions de l’Edifici Alexandra on hi ha una cinquantena de persones esperant. Christian Sánchez (també del PSC) amb armilla taronja ens saluda a la porta. Entrem i ens passen a una sala on seiem.

Pregunto:

-Què es poden fer fotos?

Responen:

-I tant, cap problema!

Després de 25 minuts de discurs de M. Bustos explicant històries en un to humorístic, que van provocant algun somriure en el públic (95% jubilats que estan preguntant-se si hi haurà pica-pica) i, descrivint pas per pas que ha fet el PSC i què farà en el futur –només li falta demanar el vot directament-, em dedico a fer alguna fotografia. Cap problema!

Al cap de 5 minuts, i com que un altre senyor ens explica el mateix (però amb menys “col·leguisme” que en Bustos) em dedico a fer fotos d’allò que crec interessant i artístic, des de diferents angles, alguna panoràmica, etc., a una distància d’uns 5 metres del grup.

De cop, m’assalta per l’esquena una dona que em pregunta:

-I tu, d’on ets?

Resposta:

-Jo...? De Sabadell!

Torna a preguntar en un to més insistent:

-Sí..., però, què fas?

Responc:

-Jo...? Fotografies.

Hi afegeix ella en un to un tant provocatiu:

-Sí, ja... Però, tantes !?

Responc:

-Sí, les digitals són gratuïtes. Les enganxo i hi faig panoràmiques. Passa res !?

Resposta de la dona:

-Bé, que és una mica estrany... Tantes fotos d’aquí...!

(He fet fotografies d’una sala completament buida que diuen serà la biblioteca... Només hi ha pilars i finestrals, però la sala és àmplia i m’agrada capturar-la amb la càmara)

Afegeixo:

-He preguntat i m’han dit que es podien fer fotos!

Respon ella amb un to acusatiu:

-Sí, però no és habitual. No és normal que facis aquestes fotografies. I, com et dius...? Jo sóc la Marta Solé.

Li dic el meu nom i li ensenyo alguna foto que he fet insistint-hi en si passa res.

Em respon:

-Només dic que no és habitual, que no ho trobo normal.

Intento no ser massa maleducat però amb una mirada li dono a entendre que està fregant una actitud un tant paranoica, i torno a sentir què ens han de dir i “vendre” sobre l’acció de govern.

Aquest escrit és per alertar a aquesta senyora (Marta Solé), que els fotògrafs ens dediquem a anar amb les nostres càmares a tot arreu, cercant imatges o escenes noves, i plasmant a la nostra manera el que considerem un art, ja sigui en paper o a la pantalla d’un ordinador. Però sobretot, que deixin de dir Jornades de Portes Obertes i que diguin el que són, "mítins" polítics del segle XXI, on no es demana el vot per a fer coses si no, explicant-hi les que s’han fet en un ambient un tant populista.

"Gràcies" Marta Solé i, al Consistori de Sabadell, pel vostre ja famós estil Bustos.

Ah, per cert, finalment no hi ha hagut pica-pica!

Serà la crisi!?

14 de juliol 2010

Catalunya versus España

... per Cèsar Pasadas

Catalunya versus España

Que si he anat a la manifestació per la sentència de l’Estatut? És clar que sí!

Que si he celebrat la victòria d’España al mundial de futbol? És clar que no!

A la primera, perquè m’agrada fer fotos de fets històrics i de multituds, encara que alguns diguin que només hi havien 56.000 persones.

A la segona, perquè Sudàfrica està molt lluny i, bàsicament, perquè molts “malalts mentals” no saben celebrar una victòria sense fer-hi soroll de pneumàtics, de motors a punt d’esclatar i de bocines i clàxons fins a les 04:00 hores de la matinada; és a dir, no saben ni entenen què és respectar.

Però, després de les preguntes i respostes, venen les conclusions.

Molts dels que el dissabte 10 de Juliol cridaven consignes a favor de l’Estatut ho feien amb un caire sobiranista; i, és que això de “nació” és un terme bastant ambigu, tant, que molts d’aquests manifestants l’endemà cantaven el “viva España” de Manolo Escobar per la victòria de la Selecció Espanyola de Futbol.

A la manifestació del 10 de Juliol, el que per a TV3 eren uns civilitzats manifestants, amb senyeres i alguna estelada (va ser més aviat el contrari), per a TVE, Antena 3 i CNN eren uns radicals independentistes que volien derrocar el govern amb les seves consignes i agredir al President de la Generalitat.

Aquest cap de setmana ha estat molt intens, i, gràcies als mitjans, encara ho serà uns dies més, però no per l’Estatut ni per la unitat momentània de la major part de la classe política catalana (ja que a quatre dies per les eleccions autonòmiques tothom tornarà a lluitar pels escons del Parlament) sinó perquè un “gran equip” anomenat España ha guanyat un mundial de futbol. Tot apunta a que el fet del diumenge eclipsarà el més d’un milió de manifestants catalans que cridaven prou al joc absurd del PP (no vaig sentir però, consignes en aquesta línia) i de la retallada dels drets com a poble que som, i, sobretot, de les desenes de manifestacions que es van fer paral·lelament a varies ciutats del món en favor dels drets de Catalunya.

Però, Catalunya no pot optar, de cap de les maneres, a més autogovern; no perquè ho digui jo, sinó perquè qualsevol Estat no pot ni vol deixar autogovernar-se ni autofinançar-se a un territori que evita que dit Estat aparegui en la llista o grup dels països pobres, o, que perdi cert prestigi internacional; i, sobretot, no se li pot permetre a un territori una selecció nacional (i menys de futbol) perquè sinó, aquest Estat mai no guanyaria un Mundial per haver perdut la meitat dels seus millor jugadors.

Tot i que, també influeix la feina feta des d’un Estat que fa reverència a un rei imposat i, a un Tribunal Constitucional d’herència franquista a favor de la Unidad Indisoluble de España i d’una Constitució de “café para todos” amb olor a ranci, Catalunya no pot tenir més autogovern perquè els nostres polítics no saben lluitar unitàriament, si no és per a sortir en la foto.

I, és que, ara entenc per què la manifestació no es va fer el Diumenge i, per què es van estar una setmana per a decidir una capçalera que no es va poder apreciar per l’assistència massiva de manifestants.

En qualsevol cas, i polítics al marge, és el primer cop que veig un grup d’equatorians cridant Independència per Catalunya i uns catalans quedar-se afònics cridant “España”.