Aquí Sí, aquí No...!!!
Fa uns quants dies, a un local de restauració ubicat al costat d’una transitada carretera del Vallès Occidental, dos obrers de la construcció mantenien una densa discussió sobre els conflictes territorials i no vaig poder evitar posar atenció. Mentre un exposava i citava textualment “ara, amb això ja no hi ha els problemes d’abans, ara tot es discutible i negociable; a més, hi ha una llei que diu que si la població està en contra d’alguna cosa, ja no es pot fer”; l’altre però, ironitzava “si això és cert, com és que el 72% de la població de Barcelona està en contra del traçat de l’AVE per sota de la Sagrada Família i, tot i així, ja han adjudicat el projecte...?”.
L’exemple del bar de carretera bé podria donar-se a qualsevol lloc de Catalunya i a qualsevol hora, ja que hi ha certa tendència a donar per certes algunes polítiques que no són més que rumors i en canvi, a passar per alt certes actuacions que en ocasions són el preàmbul de l’execució d’un projecte; i, és quan ja està en fase constructiva quan surten les veus d’alarmes.
La nostra societat, en el nou ordre global, intenta buscar un lloc que la caracteritzi i/o la diferenciï de la resta per a sentir-se, no ja protagonista sinó, simplement valorada. I ja que la societat és aquell grup d’individus que accepten certes regles sobre un territori, aquest s’està fent cada cop més complex, ja sigui per les exigències mundials, ja sigui per les demandes o necessitats locals. Una creixent preocupació per la qualitat de vida de l’individu, que veu una manca de transparència en polítiques territorials, ha fet potenciar l’egoisme protector de tot allò que creu important o que no vol que canviï; en ocasions fins i tot, in extremis encara que sigui pel bé real de la comunitat.
Totes les polítiques que provoquen certs impactes territorials a Catalunya són avui dia objecte de crítica i de rebuig, ja que si a un sector no li està malament la seva actuació (rara vegada la defensarà si no és per benefici propi), sempre hi haurà un altre sector que es veurà afectat negativament per certa política i, en conseqüència, intentarà fer al·legacions jurídiques o manifestacions públiques del seu descontent; les dues eines o actuacions són totalment legítimes.
Hem donat una importància tant vital a allò que es fa al nostre entorn, que els administradors o legisladors han hagut de posar-se al dia. D’aquests, sempre n’hi ha que prefereixen englobar totes les protestes en fets egoistes sense sentit ni causa i amb manca de solidaritat i progressisme vers la societat, però per sort són uns pocs i no acaben amb la força col·lectiva dels desigs de millorar el nostre territori repensant la seva ordenació. Els ciutadans són cada dia més actius, més informats, més coneixedors. Sovint, encapçalant la causa d’una reclamació en un conflicte territorial, s’amaga darrera una comissió de tècnics especialistes en la matèria, pel que no s’ha de generalitzar de cap de les maneres. En ocasions, aquests tècnics fan estudis i avantprojectes pels propis governants i, assessoren per a evitar els possibles conflictes. Altra cosa però, és que polítics que primer estaven en la lluita contra qualsevol projecte, bàsicament per a refermar la seva posició ambientalista i conservacionista, a dia d’avui perquè ja tenen càrrecs electes hagin editat guies per a assessorar als municipis en la lluita contra les posicions de les plataformes respecte a problemàtiques locals; és fins i tot un xic paradoxal.
Cal doncs, que els nostres polítics es reciclin en l’art de governar, ja que el debat cada cop serà més intens i partidista; de manera, que la màxima transparència serà vital per a arribar a consens entre tots els actors. Com és obvi, és molt difícil ser totalment objectiu en aquesta temàtica, ja que sempre partim de les bases que les problemàtiques s’inicien a partir del que personalment algú considera una afecció a allò que li importa, i en conseqüència, al territori en el que viu.
Entre tots, haurem d’escoltar més i cridar menys, que el diàleg és la base del debat territorial.
L’exemple del bar de carretera bé podria donar-se a qualsevol lloc de Catalunya i a qualsevol hora, ja que hi ha certa tendència a donar per certes algunes polítiques que no són més que rumors i en canvi, a passar per alt certes actuacions que en ocasions són el preàmbul de l’execució d’un projecte; i, és quan ja està en fase constructiva quan surten les veus d’alarmes.
La nostra societat, en el nou ordre global, intenta buscar un lloc que la caracteritzi i/o la diferenciï de la resta per a sentir-se, no ja protagonista sinó, simplement valorada. I ja que la societat és aquell grup d’individus que accepten certes regles sobre un territori, aquest s’està fent cada cop més complex, ja sigui per les exigències mundials, ja sigui per les demandes o necessitats locals. Una creixent preocupació per la qualitat de vida de l’individu, que veu una manca de transparència en polítiques territorials, ha fet potenciar l’egoisme protector de tot allò que creu important o que no vol que canviï; en ocasions fins i tot, in extremis encara que sigui pel bé real de la comunitat.
Totes les polítiques que provoquen certs impactes territorials a Catalunya són avui dia objecte de crítica i de rebuig, ja que si a un sector no li està malament la seva actuació (rara vegada la defensarà si no és per benefici propi), sempre hi haurà un altre sector que es veurà afectat negativament per certa política i, en conseqüència, intentarà fer al·legacions jurídiques o manifestacions públiques del seu descontent; les dues eines o actuacions són totalment legítimes.
Hem donat una importància tant vital a allò que es fa al nostre entorn, que els administradors o legisladors han hagut de posar-se al dia. D’aquests, sempre n’hi ha que prefereixen englobar totes les protestes en fets egoistes sense sentit ni causa i amb manca de solidaritat i progressisme vers la societat, però per sort són uns pocs i no acaben amb la força col·lectiva dels desigs de millorar el nostre territori repensant la seva ordenació. Els ciutadans són cada dia més actius, més informats, més coneixedors. Sovint, encapçalant la causa d’una reclamació en un conflicte territorial, s’amaga darrera una comissió de tècnics especialistes en la matèria, pel que no s’ha de generalitzar de cap de les maneres. En ocasions, aquests tècnics fan estudis i avantprojectes pels propis governants i, assessoren per a evitar els possibles conflictes. Altra cosa però, és que polítics que primer estaven en la lluita contra qualsevol projecte, bàsicament per a refermar la seva posició ambientalista i conservacionista, a dia d’avui perquè ja tenen càrrecs electes hagin editat guies per a assessorar als municipis en la lluita contra les posicions de les plataformes respecte a problemàtiques locals; és fins i tot un xic paradoxal.
Cal doncs, que els nostres polítics es reciclin en l’art de governar, ja que el debat cada cop serà més intens i partidista; de manera, que la màxima transparència serà vital per a arribar a consens entre tots els actors. Com és obvi, és molt difícil ser totalment objectiu en aquesta temàtica, ja que sempre partim de les bases que les problemàtiques s’inicien a partir del que personalment algú considera una afecció a allò que li importa, i en conseqüència, al territori en el que viu.
Entre tots, haurem d’escoltar més i cridar menys, que el diàleg és la base del debat territorial.
Comentaris
L’existència de plataformes ciutadanes que interpel•lin les decisions preses per l’administració és necessària i és democràticament sa, però hi trobo dos objeccions:
Primera: la proliferació d’aquestes plataformes que s’han emmarcat sovint en l’anomenda “cultura del no”, xoquen amb l’interès general. Em remeto a unes paraules de l’ex president Pujolpublicades a l’Avui al 2005: “Aquesta cultura del no, que ha arribat a ser molt potent a casa nostra, ha esdevingut una amenaça per al progrés del nostre país. Des d’un punt de vista econòmic i també social”
Segona: Les decisions preses per l’administració, pels gestors del territori, pels responsables polítics no poden estar determinades i absolutament condicionades per aquestes plataformes com sembla que ho estiguin actualment, perquè és en ells en qui hem delegat la responsabilitat de decidir. Cal que les plataformes intervinguin però no que condicionin.
Dues coses:
- La versió de Pujol i Solei no és del tot exacta, ja que en el si de les reivindicacions en moltes ocasions hi ha uns professionals que també assessoren a la pròpia administració, i en conseqüència tenen una visió objectiva, tècnica i equilibrada de les possibles actuacions;
- Ara bé, estic totalment d'acord en el segon punt, però amb certs matissos: Sí és cert que en aquells "gestors" electes hem derogat (més aviat concentrat) el poder per a que executin aquells projectes necessaris per al desenvolupament social i econòmic del país, però també és cert, que hauria d'estar declarat per escrit amb anticipació als programes electorals i no anar canviant en virtud de les tendencies electoralistes i/o pressions empresarials i geoestratègiques; és a dir, que atorguem la capacitat de gestionar el que estigui programat, i no el que es decideixi manipular i/o tergiversar en funció de múltiples fets o accions de govern.
Moltes gràcies pel comentari.