Una por ridícula...

És massa tard d’un dissabte nit com qualssevol altre; però, a un país llunyà; lluny de la meva estimada Europa, de la meva Mediterrània.
Agafo un taxi per a tornar a la capital, a l’hostal. He agafat el costum d’arribar a l’hospedatge caminant; i si, ho he de fer en taxi, sempre em baixo uns carrers abans. Això va bé per a no demostrar mai a la gent del carrer ni on m’hospedo ni si tinc o no calers. Trobo important posar-me a “l’alçada” de la gent que veig cada dia al carrer, demanant o venent artesanies... Fins i tot, he arribat a fer...; bé, anar una mica més brut del compte, que no és difícil. També, en alguna ocasió he begut rom al mig del carrer; o demanat un dòlar a alguna “gringa” com almoina simpàtica. Però aquest dissabte, aquesta nit, la delinqüència és visible arreu, i no em sento segur; començo a sentir una mica de por.
Vinc d’una zona adinerada de la capital i li dic al taxista que em deixi a una avinguda tres carrers abans de l’hostal. En pagar, un preu europeu pel trajecte, començo a caminar cap al que considero casa meva. Però, grups de joves, sobretot del país veí, estan assaltant a la gent. A l’altra vorera, tres joves trenquen un aparador. Una mica més avall, dos grups es llencen ampolles de vidre. Realment, no reconec aquesta avinguda per la que tant he passejat de dia. Aquesta nit fa un aspecte aterrador: els crits de la gent, barrejant-se amb el soroll de vidres que es trenquen, em fa sentir molt insegur; em fa sentir perdut.
Veig dos policies a cavall i els hi pregunto pel camí més curt i segur a casa. Mentre un m’atén des de dalt d’aquella bèstia immensa, l’altre observa una baralla carrer avall. De cop, les ferradures dels cavalls és l’únic que se sent. Rellisquen a la vorera abans de partir a tota presa cap aquella baralla; deixant-me bocabadat mentre carreguen contra els joves beguts. Ara, la situació és encara pitjor. Les colles de delinqüents d’aspecte estranger em miren, ja que he estat parlant amb la policia. No m’ho rumio dues vegades i surto corrent cap a on jo penso es l’hostal.
A una cruïlla topo amb un altre taxi. No m’ho penso. Obro la porta del vehicle i decideixo entrar-hi. El conductor, espantat, em diu que està ocupat, que va a buscar un client. Em pregunta el nom, i com no coincideix amb el del seu futur client m’obliga a baixar. El crido eufòric; i amenaçant-lo, l’obligo a portar-me fins a la mateixa porta de l’hostal, que ara, dista menys de tres cents metres... La por s’ha apoderat de mi, i molt neguitós, dono de propina un dòlar al taxista que, repudiant-me, em mira de dalt a baix.
He fet el ridícul. He tingut una por anòmala. He viscut la foscor de la ignorància i em fa vergonya; em provoca desaprovació, rebuig. Amb tot, puc dormir plàcidament sobre un bon matalàs.

Bona nit!

Cèsar Pasadas