Maig del 68...!
L’any vinent farà quatre dècades del tancament de la universitat de Nanterre el 2 de Maig i la execució d’assalt per part de la policia el dia 3 a la Sorbona, provocant l’esclat de rebeldia i frustració social acumulades, convertint-ho en setmanes de multitudinàries mobilitzacions a París. Però, també, a la resta del país (França)..., 
una revolta que s’estengué de les aules als carrers; i, amb certa contundència, dels carrers a les fàbriques, convertint-se en tot un model més enllà dels Pirineus i els Alps. L'intent de l'administració de Charles de Gaulle de mitigar les vagues i les manifestacions amb una major càrrega policial només va aconseguir enfortir el rebuig i la unió del poble pel seu desig d’igualtat i llibertat.
Una nova societat més justa i més igualitària, reivindicant una llibertat sexual i una ruptura total amb el sistema tradicional era el que es demanava; i, tot i que els treballadors van aconseguir importants millores salarials amb suport de la Confédération Générale du Travail i del Partit Comunista Francès, moltes necessitats de les societats modernes com la igualtat entre gèneres encara té un futur incert.
Esperem que gairebé quaranta anys després, aquells eslògans de “la imaginació al poder” i/o “perllonga els teus somnis també durant el dia” entre molts altres, siguin encara entesos en el seu context i societat cultural, i no només no passin de moda sinó que es reforcin davant les amenaces de “destrucció” des d’alguns estaments que fins i tot tenim a Casa Nostra. O, pitjor encara, intentin “tancar-me” el blog com a Espanya es tancà el diari “Madrid” per un article recolzant el Maig Francés.
Sembla ser que tot és possible. Amb tot, és aquí el meu suport a dita efemèride i a dit fet.
Pels nous Maigs del 68!
Cèsar Pasadas
una revolta que s’estengué de les aules als carrers; i, amb certa contundència, dels carrers a les fàbriques, convertint-se en tot un model més enllà dels Pirineus i els Alps. L'intent de l'administració de Charles de Gaulle de mitigar les vagues i les manifestacions amb una major càrrega policial només va aconseguir enfortir el rebuig i la unió del poble pel seu desig d’igualtat i llibertat.
Una nova societat més justa i més igualitària, reivindicant una llibertat sexual i una ruptura total amb el sistema tradicional era el que es demanava; i, tot i que els treballadors van aconseguir importants millores salarials amb suport de la Confédération Générale du Travail i del Partit Comunista Francès, moltes necessitats de les societats modernes com la igualtat entre gèneres encara té un futur incert.
Esperem que gairebé quaranta anys després, aquells eslògans de “la imaginació al poder” i/o “perllonga els teus somnis també durant el dia” entre molts altres, siguin encara entesos en el seu context i societat cultural, i no només no passin de moda sinó que es reforcin davant les amenaces de “destrucció” des d’alguns estaments que fins i tot tenim a Casa Nostra. O, pitjor encara, intentin “tancar-me” el blog com a Espanya es tancà el diari “Madrid” per un article recolzant el Maig Francés.Sembla ser que tot és possible. Amb tot, és aquí el meu suport a dita efemèride i a dit fet.
Pels nous Maigs del 68!
Cèsar Pasadas
Comentaris
SANS LA NOMMER
Je voudrais, sans la nommer,
Vous parler d'elle
Comme d'une bien-aimée,
D'une infidèle,
Une fille bien vivante
Qui se réveille
A des lendemains qui chantent
Sous le soleil.
C'est elle que l'on matraque,
Que l'on poursuit que l'on traque.
C'est elle qui se soulève,
Qui souffre et se met en grève.
C'est elle qu'on emprisonne,
Qu'on trahit qu'on abandonne,
Qui nous donne envie de vivre,
Qui donne envie de la suivre
Jusqu'au bout, jusqu'au bout.
Je voudrais, sans la nommer,
Lui rendre hommage,
Jolie fleur du mois de mai
Ou fruit sauvage,
Une plante bien plantée
Sur ses deux jambes
Et qui traîne en liberté
Ou bon lui semble.
C'est elle que l'on matraque,
Que l'on poursuit que l'on traque.
C'est elle qui se soulève,
Qui souffre et se met en grève.
C'est elle qu'on emprisonne,
Qu'on trahit qu'on abandonne,
Qui nous donne envie de vivre,
Qui donne envie de la suivre
Jusqu'au bout, jusqu'au bout.
Je voudrais, sans la nommer,
Vous parler d'elle.
Bien-aimée ou mal aimée,
Elle est fidèle
Et si vous voulez
Que je vous la présente,
On l'appelle
Révolution permanente.
C'est elle que l'on matraque,
Que l'on poursuit que l'on traque.
C'est elle qui se soulève,
Qui souffre et se met en grève.
C'est elle qu'on emprisonne,
Qu'on trahit qu'on abandonne,
Qui nous donne envie de vivre,
Qui donne envie de la suivre
Jusqu'au bout, jusqu'au bout.
Jusqu'au bout, jusqu'au bout.
Jusqu'au bout, jusqu'au bout.
Sí, sí... Sens dubte la cançó sap retre homenatge a la "Bonica Flor del mes de Maig". És ella que s'empresona, la que es traeix quan s'abandona, la que ens dóna ganes
de viure i ganes de seguir-la fins al final, FINS AL FINAL.
Jo ho faré!!!
Ho faré a la Revolució Permanent, però també a tots aquells i aquelles que demostrin que la seva vida és quelcom més que una lluita desesperada per ser més que el del costat, que el veí, que el company.
Jo ho faré, fins al final!
Gràcies de nou!