Un brindis per la madura Europa...!
Durant els darrers anys, mesos, setmanes i dies, he sentit tota mena de comentaris de caire desvinculant respecte Europa: Això no va amb mi...; sóc català però no europeu...; ells fan el que volen i nosaltres també...; jo passo de política i menys si és d’Europa...; a mi no se m’ha perdut res al nord dels Pirineus...; passo de Brussel·les, han volgut eliminar la nostra llengua...; Europa només afavoreix als rics, els pobres ens enfonsem en la misèria...; la Unió Europea és una excusa per a potenciar el capitalisme, va en contra del comunisme...; Europa és la lluita del Cristianisme contra l’Islam, per això mai entrarà Turquia...; per culpa d’Europa tenim tants immigrants de l’Est...; etc...
Però, jo: català, mediterrani i europeu crec que caldria informar més a tota aquesta població incrèdula o renitent a qualsevol mena de progressisme dins el context europeu, i pel que fa al que més m’interessa, a l’Europa de les Regions. Aquest Diumenge es celebrava (celebrem) el 50 aniversari del Tractat de Roma, de la Unió Europea.
Fa 50 anys, Europa era poc (o molt) més que una península d’Àsia (que hom ha anomenat continent) totalment destruïda i dividida, amenaçada per invasors amb ànims imperialistes i sobretot, morta de gana.
Sembla ser però, que tantes coses aconseguides han provocat que
alguns joves no valorin la importància de tot el que s'ha aconseguit, perquè no s’han conegut episodis bèl·lics (a excepció dels Balcans), ni ha hagut un temor convulsiu per la fam i la guerra, i en conseqüència, una lluita constant per la pau com un fet mobilitzador de masses (a excepció d’aquells Estats immersos en processos de reivindicacions internes recolzades per accions terroristes). La Unió Europea a dia d’avui la formen 27 Estats, no fa gaire temps grans enemics bèl·lics entre ells, i ara, grans veïns cooperatius, on les llibertats democràtiques i els drets humans han d’estar i estan per sobre de tot, amb total garantia; com també un únic mercat sense fronteres i una moneda forta, competitiva i sobretot unificada.
Ara fa 50 anys que els europeus van veure la necessitat d’unir-se per por a invasions soviètiques i una guerra franco-alemanya.
Malgrat aquests fantasmes del passat semblen haver desaparegut, altres estan sortint del fet menys pensat: un augment progressiu del nombre de membres que no a tots agrada, i una forta pèrdua de la identitat en que es basava la Unió (la unió de la diversitat). Aquests fantasmes estan fent el seu efecte i la prova és que alguns membres ni tan sols han volgut participar en la darrera dècada en dues de les coses que més podien unir a tota Europa: els tractats de Schengen i Maastricht.
Alguns Estats com Gran Bretanya només han acceptat d’Europa un gran mercat i alguna “coseta” més en matèria de cooperació, però en els grans reptes com el de defensa i d’economia global, així com el d’aspectes socials i identitaris, sembla haver-hi un rebuig per a mantenir el fet diferencial d’antuvi en que sorgiren els Estats-Nació.
Podríem dir que Europa està en crisi, i escoltant els comentaris dels meus veïns de carrer, de feina, de lleure, de la ciutat, sembla ser que sí; i per això, aquest diumenge es firmava en referència als valors, els principis i les metes i objectius comunitaris dels darrers 50 anys però també de les properes 5 dècades, la Declaració de Berlín (Angela Merkel, J. M. Durao Barroso i Hans-Gert Pöttering) en el dia de la commemoració del 50 aniversari de la firma del citat Tractat de Roma.
Cadascú ho haurà celebrat a la seva manera, en un indret diferent de la nostra geografia, però jo no he volgut deixar de gastar part del meu temps en expressar-ho gràfica i/o literàriament...és a dir, en aquest blog...
Aixeco doncs, ben alt la meva copa i faig un brindis per Europa. Que aquells que no creuen en “tu”, ho acabin fent algun dia i converteixin així el somni de milions de persones en una realitat.
Però, jo: català, mediterrani i europeu crec que caldria informar més a tota aquesta població incrèdula o renitent a qualsevol mena de progressisme dins el context europeu, i pel que fa al que més m’interessa, a l’Europa de les Regions. Aquest Diumenge es celebrava (celebrem) el 50 aniversari del Tractat de Roma, de la Unió Europea.
Fa 50 anys, Europa era poc (o molt) més que una península d’Àsia (que hom ha anomenat continent) totalment destruïda i dividida, amenaçada per invasors amb ànims imperialistes i sobretot, morta de gana.
Sembla ser però, que tantes coses aconseguides han provocat que
alguns joves no valorin la importància de tot el que s'ha aconseguit, perquè no s’han conegut episodis bèl·lics (a excepció dels Balcans), ni ha hagut un temor convulsiu per la fam i la guerra, i en conseqüència, una lluita constant per la pau com un fet mobilitzador de masses (a excepció d’aquells Estats immersos en processos de reivindicacions internes recolzades per accions terroristes). La Unió Europea a dia d’avui la formen 27 Estats, no fa gaire temps grans enemics bèl·lics entre ells, i ara, grans veïns cooperatius, on les llibertats democràtiques i els drets humans han d’estar i estan per sobre de tot, amb total garantia; com també un únic mercat sense fronteres i una moneda forta, competitiva i sobretot unificada.
Ara fa 50 anys que els europeus van veure la necessitat d’unir-se per por a invasions soviètiques i una guerra franco-alemanya.
Malgrat aquests fantasmes del passat semblen haver desaparegut, altres estan sortint del fet menys pensat: un augment progressiu del nombre de membres que no a tots agrada, i una forta pèrdua de la identitat en que es basava la Unió (la unió de la diversitat). Aquests fantasmes estan fent el seu efecte i la prova és que alguns membres ni tan sols han volgut participar en la darrera dècada en dues de les coses que més podien unir a tota Europa: els tractats de Schengen i Maastricht.Alguns Estats com Gran Bretanya només han acceptat d’Europa un gran mercat i alguna “coseta” més en matèria de cooperació, però en els grans reptes com el de defensa i d’economia global, així com el d’aspectes socials i identitaris, sembla haver-hi un rebuig per a mantenir el fet diferencial d’antuvi en que sorgiren els Estats-Nació.
Podríem dir que Europa està en crisi, i escoltant els comentaris dels meus veïns de carrer, de feina, de lleure, de la ciutat, sembla ser que sí; i per això, aquest diumenge es firmava en referència als valors, els principis i les metes i objectius comunitaris dels darrers 50 anys però també de les properes 5 dècades, la Declaració de Berlín (Angela Merkel, J. M. Durao Barroso i Hans-Gert Pöttering) en el dia de la commemoració del 50 aniversari de la firma del citat Tractat de Roma.
Cadascú ho haurà celebrat a la seva manera, en un indret diferent de la nostra geografia, però jo no he volgut deixar de gastar part del meu temps en expressar-ho gràfica i/o literàriament...és a dir, en aquest blog...
Aixeco doncs, ben alt la meva copa i faig un brindis per Europa. Que aquells que no creuen en “tu”, ho acabin fent algun dia i converteixin així el somni de milions de persones en una realitat.
Comentaris
Marc
Brindo per la maduresa dels seus pobles, que han deixat enrere antigues lluites i recels i s’han unit per construir un espai de convivència i solidaritat, per construir un espai comú i divers, perquè això és per a mi Europa. Europa ens demostra que de vegades som capaços d’entendre que hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen, que és millor donar-li la mà al veí, que donar-li l’esquena.
Brindo per mantenir l’esperit d’Europa, i poder veure com ens continua unint.
Salut!
Sembla estrany, o si més no curiós, que la nostra comunicació s'estigui resumint als comentaris al blog, però t'ho agraeixo de tot cor...
Que l'individualisme és més fort que l'associacionisme no és un fet d'ara, sinó de fa uns quants anys, i és degut a la competitiva societat i no a la manca d'interés pel que és o no Europa o la política local. Però, sí és cert que ja no hi ha les fites a aconseguir d'antuvi, la lluita per les llibertats i suar en manifestacions la Pau. Tenim la taula plena de menjar i els caps de setmana i les vacances per gaudir... Suposo que el dia que els falti el que més estimen (la seva independència econòmica) i hagin de sacrificar-se per altres fets com educar i "pujar" un/a fill/a, potser seran altres temps de reivindicacions i es "mullaran" més que ara...
Almenys així ho espero!
Però, brindem tamnbé perquè per fi entre el protestant unionista Paisley i el republicà catòlic Adams hagin arribat a un acord després de 40 anys de guerra bruta que ha causat milers de morts a la regió de l'Uster. Per fí, el 8 de maig, els contraris de finals del segle XX donaran llum a l'autonomia d'Irlanda del Nord. Brindem per la maduresa dels europeus, brindem per ells, brindem per nosaltres, però sobretot per tots aquells i aquelles que pensen que Europa és quelcom més que un somni de llibertats, drets i deures, de reunificació d'un continent: el 1957 aplegava 168 milions de persones i enguany som gairebé 500 milions... Brindem pels que creiem en l'Europa unida i diversa; i si encara és possible, intentem que els nostres fills es sentin cada cop més orgullosos del que en la segona meitat del XX es va aconseguir, i del que s'aconseguirà en els propers anys del XXI.
Brindem tant com puguem però que l'èxit no ens ennuvoli la vista,... tinguem ben oberts els ulls i disposem-nos a treballar dur, molt dur.
Gràcies de nou.
Cèsar Pasadas.