Europa, Irlanda,...Casa Nostra!
Irlanda, una bonica terra banyada, massa sovint, per la sang de l’odi i la discòrdia de les creences religioses i les ambicions de poder.
Amb anterioritat al 1922, quan es crea Eire, la totalitat de l’illa d’Irlanda era un país dins del Regne Unit. A dita data, 26 dels 32 comtats es van declarar independents, però els 6 restants (Irlanda del Nord) formarien el que seria en els següents 85 anys, un dels pitjors conflictes socials de la nostra estimada Europa.
85 anys que han significat no poques accions violentes que han causat la mort de desenes de persones moltes vegades innocents o alienes al conflicte, com sol passar arreu.
Des de la mort de Michael Collins, amb la que acaba la guerra civil entre partidaris i contraris al Tractat Anglo-Irlandès provocant la “partició” de l’Illa, passant per la mort de persones a Gran Bretanya per part de l’IRA (Ireland Republic Army: Exèrcit Republicà Irlandès) després d’haver ser declarat il·legal per Eamon de Valera al 1936, la violència i la tensió es van apoderar de la societat irlandesa.
Però, serà en la segona meitat del segle XX quan realment hi ha un augment de la violència entre partidaris i opositors a una Irlanda unida o dividida, agregada o segregada, catòlica o protestant, o simplement al “meu” o al “teu” o al “seu gust” que tant pot provocar discussions de pubs, com agressions i atemptats de dimensions inimaginables.
En la dècada dels 70s, després de les multitudinàries manifestacions promogudes pels radicals People´s Democracy, que provoquen forts enfrontaments amb radicals protestants i forces de seguretat britàniques, s’aconsegueixen certes reivindicacions però també l’augment de les diferències entre els grups més radicals de les “dues irlandes”, així com la politització de IRA que provoca la creació d’un altre IRA Provisional al marge de l’IRA Oficial. Múltiples atemptats per part d’aquesta escissió de l’IRA provocarà moltes morts a principis de la dècada, però també per l’UVF (Ulster Volunteer Force: grup bel·licista unionista). Sens dubte però, el que farà provocar un augment de les agressions sectàries serà l’anomenat Diumenge de Sang al gener del 1972, en el que durant una manifestació pacífica a favor dels presos polítics, 14 persones desarmades són assassinades per l’Exèrcit Britànic. El fet provocarà que l’IRA Oficial torni a la “càrrega” matant desenes de persones en els mesos següents amb prop de 30 atemptats.
Intents d’acords com el de Sunningdale per a activar unes assemblees constituïdes per dirigents irlandesos, britànics i nordirlandesos no acaben de quallar per les accions bel·licistes entre unionistes i republicans.
Serà en la dècada dels 80s on, com un preàmbul del que està passant també al sud d’Europa, la duresa de govern de Margaret Thatcher infringeix el “dret a la vida” deixant morir una desena de presos de l’IRA que mantenien una llarga vaga de fam per reivindicar el seu status com a presos polítics. Les mans des del govern britànic no són esteses en processos de pau malgrat els esforços del recent escollit president del Sinn Fein, Gerry Adams.
A la dècada dels 90s encara s’accentua més la violència entre els diversos grups i governs, fins a la terrible i cruel decisió de l’IRA d’enviar civils carregats d’explosius per a immolar-se contra els cossos de seguretat britànics, o assassinar protestants; fets al que responen els membres de l’UFF (Ulster Freedom Fighters) assassinant a civils catòlics. Fins a la treva anunciada per l’IRA al 1994, desenes de civils protestants i catòlics perden la seva vida de manera cruel pel fet de les seves creences religioses. Diversos col·laboradors de l’IRA Oficial, de la branca propagandista, abandonen la “causa” i pressionen una treva efectiva invertint la seva labor dins el procés d’independència nordirlandesa: IRA i Unionistes.
Però el 1996, l’IRA trenca la treva perquè no s’accepta al Sinn Fein en les converses sobre el futur de l’Ulster, fet que amb certa lògica és acceptat per la població civil, ja que no es pot negociar la pau si totes les forces democràtiques no hi són presents. Amb tot, el 1997, amb la nova era de govern a Gran Bretanya amb Tony Blair, una nova treva és llençada per l’IRA; però sorgeix una nova escissió dins l’Exèrcit Irlandès d’un grup de membres que no accepten “l’alto el foc”, fent-se anomenar Real IRA (IRA autèntic). Tot i l’escissió, el 10 d’abril del 1998, la majoria de partits nordirlandesos, el govern de Blair i el de la República d’Irlanda signen l’Acord de Divendres Sant (Good Friday Agreement) a Belfast, que serà acceptat per referèndum a Eire i a l’Ulster.
Belfast.fotonostra.com
Però, un cop més, la violència s’apodera del procés de pau el 15 d’agost del mateix any. Al municipi fronterer d’Omagh, en una zona cèntrica de la ciutat, una bomba mata 29 persones en un brutal atemptat reivindicat per l’escissió bel·licista de l’IRA. Amb tot, i malgrat el gran cop a la societat nordirlandesa, i en concret a la d’Omagh, l’acord de Divendres Sant continua vigent perquè les seves parts expressen un desig de sentit democràtic a l’Illa: L’Assemblea Legislativa d’Irlanda del Nord, el Consell Britànic-Irlandès, llibertat de presos polítics, modificacions constitucionals, reconeixement de
la llengua irlandesa (gaèlic irlandès: documentat ja des del segle VIII), etc.
El temps ha passat, però a Belfast no tot ha arribat a funcionar de manera correcte, sobretot les noves institucions autonòmiques. El mes vinent, els nordirlandesos hauran d’anar a votar els membres de l’Assemblea de Stormont (108 representants).
Tant Tony Blair com Bertie Ahern veuen amb optimisme aquesta cita, però des dels sectors més distants nordirlandesos hi ha un cert recel. Durant l’any 2003 ja es va intentar, però no va haver-hi govern possible entre el DUP (Partit Unionista Democràtic) i el Sinn Fein. Malgrat tot, i segons els governs d’Irlanda i del Regne Unit, si a finals de març (dia per decidir, encara) no s’ha format l’Executiu, l’Assemblea nordirlandesa serà dissolta, fet que suposaria un augment del poder polític d’Irlanda sobre l’Ulster i els unionistes veurien en detriment, una pèrdua de control polític al nord de l’Illa. Veurem què passa, però hem de recordar que les històries irlandeses no han tingut mai un final feliç, sinó sempre, un final a l’irlandesa, (impredecible).
Tot i així, potser a casa nostra hauríem de mirar-nos menys al melic i objectivitzar els projectes polítics; mirar amb més consens que oposició tot allò que és un bé per l’Estat, ja sigui Nació, ja sigui Federal, ja siguin Autonomies...; però que el dret a la vida, a l’autodeterminació, el somiar en un demà de pau i progrés en el què puguem veure créixer els nostres fills, valgui la pena més que tota aquesta brutícia i propaganda absurda de disputa social que es genera per a confrontar-nos. Per una vegada, que la societat basca, catalana, espanyola, irlandesa, europea, sigui la que sigui, tant és; sigui més intel·ligent que visceral i es deixi de lluites que ja s’ensorraren en el pitjor segle de la història de la humanitat: el segle XX. Us torno a tots i a totes a donar la benvinguda al segle XXI. Desperteu i respireu, i sobretot, mireu ENDAVANT!!!
Amb anterioritat al 1922, quan es crea Eire, la totalitat de l’illa d’Irlanda era un país dins del Regne Unit. A dita data, 26 dels 32 comtats es van declarar independents, però els 6 restants (Irlanda del Nord) formarien el que seria en els següents 85 anys, un dels pitjors conflictes socials de la nostra estimada Europa.
85 anys que han significat no poques accions violentes que han causat la mort de desenes de persones moltes vegades innocents o alienes al conflicte, com sol passar arreu.
Des de la mort de Michael Collins, amb la que acaba la guerra civil entre partidaris i contraris al Tractat Anglo-Irlandès provocant la “partició” de l’Illa, passant per la mort de persones a Gran Bretanya per part de l’IRA (Ireland Republic Army: Exèrcit Republicà Irlandès) després d’haver ser declarat il·legal per Eamon de Valera al 1936, la violència i la tensió es van apoderar de la societat irlandesa.
Però, serà en la segona meitat del segle XX quan realment hi ha un augment de la violència entre partidaris i opositors a una Irlanda unida o dividida, agregada o segregada, catòlica o protestant, o simplement al “meu” o al “teu” o al “seu gust” que tant pot provocar discussions de pubs, com agressions i atemptats de dimensions inimaginables.
En la dècada dels 70s, després de les multitudinàries manifestacions promogudes pels radicals People´s Democracy, que provoquen forts enfrontaments amb radicals protestants i forces de seguretat britàniques, s’aconsegueixen certes reivindicacions però també l’augment de les diferències entre els grups més radicals de les “dues irlandes”, així com la politització de IRA que provoca la creació d’un altre IRA Provisional al marge de l’IRA Oficial. Múltiples atemptats per part d’aquesta escissió de l’IRA provocarà moltes morts a principis de la dècada, però també per l’UVF (Ulster Volunteer Force: grup bel·licista unionista). Sens dubte però, el que farà provocar un augment de les agressions sectàries serà l’anomenat Diumenge de Sang al gener del 1972, en el que durant una manifestació pacífica a favor dels presos polítics, 14 persones desarmades són assassinades per l’Exèrcit Britànic. El fet provocarà que l’IRA Oficial torni a la “càrrega” matant desenes de persones en els mesos següents amb prop de 30 atemptats.
Intents d’acords com el de Sunningdale per a activar unes assemblees constituïdes per dirigents irlandesos, britànics i nordirlandesos no acaben de quallar per les accions bel·licistes entre unionistes i republicans.
Serà en la dècada dels 80s on, com un preàmbul del que està passant també al sud d’Europa, la duresa de govern de Margaret Thatcher infringeix el “dret a la vida” deixant morir una desena de presos de l’IRA que mantenien una llarga vaga de fam per reivindicar el seu status com a presos polítics. Les mans des del govern britànic no són esteses en processos de pau malgrat els esforços del recent escollit president del Sinn Fein, Gerry Adams.
A la dècada dels 90s encara s’accentua més la violència entre els diversos grups i governs, fins a la terrible i cruel decisió de l’IRA d’enviar civils carregats d’explosius per a immolar-se contra els cossos de seguretat britànics, o assassinar protestants; fets al que responen els membres de l’UFF (Ulster Freedom Fighters) assassinant a civils catòlics. Fins a la treva anunciada per l’IRA al 1994, desenes de civils protestants i catòlics perden la seva vida de manera cruel pel fet de les seves creences religioses. Diversos col·laboradors de l’IRA Oficial, de la branca propagandista, abandonen la “causa” i pressionen una treva efectiva invertint la seva labor dins el procés d’independència nordirlandesa: IRA i Unionistes.
Però el 1996, l’IRA trenca la treva perquè no s’accepta al Sinn Fein en les converses sobre el futur de l’Ulster, fet que amb certa lògica és acceptat per la població civil, ja que no es pot negociar la pau si totes les forces democràtiques no hi són presents. Amb tot, el 1997, amb la nova era de govern a Gran Bretanya amb Tony Blair, una nova treva és llençada per l’IRA; però sorgeix una nova escissió dins l’Exèrcit Irlandès d’un grup de membres que no accepten “l’alto el foc”, fent-se anomenar Real IRA (IRA autèntic). Tot i l’escissió, el 10 d’abril del 1998, la majoria de partits nordirlandesos, el govern de Blair i el de la República d’Irlanda signen l’Acord de Divendres Sant (Good Friday Agreement) a Belfast, que serà acceptat per referèndum a Eire i a l’Ulster.
Belfast.fotonostra.com Però, un cop més, la violència s’apodera del procés de pau el 15 d’agost del mateix any. Al municipi fronterer d’Omagh, en una zona cèntrica de la ciutat, una bomba mata 29 persones en un brutal atemptat reivindicat per l’escissió bel·licista de l’IRA. Amb tot, i malgrat el gran cop a la societat nordirlandesa, i en concret a la d’Omagh, l’acord de Divendres Sant continua vigent perquè les seves parts expressen un desig de sentit democràtic a l’Illa: L’Assemblea Legislativa d’Irlanda del Nord, el Consell Britànic-Irlandès, llibertat de presos polítics, modificacions constitucionals, reconeixement de
la llengua irlandesa (gaèlic irlandès: documentat ja des del segle VIII), etc.
El temps ha passat, però a Belfast no tot ha arribat a funcionar de manera correcte, sobretot les noves institucions autonòmiques. El mes vinent, els nordirlandesos hauran d’anar a votar els membres de l’Assemblea de Stormont (108 representants).
Tant Tony Blair com Bertie Ahern veuen amb optimisme aquesta cita, però des dels sectors més distants nordirlandesos hi ha un cert recel. Durant l’any 2003 ja es va intentar, però no va haver-hi govern possible entre el DUP (Partit Unionista Democràtic) i el Sinn Fein. Malgrat tot, i segons els governs d’Irlanda i del Regne Unit, si a finals de març (dia per decidir, encara) no s’ha format l’Executiu, l’Assemblea nordirlandesa serà dissolta, fet que suposaria un augment del poder polític d’Irlanda sobre l’Ulster i els unionistes veurien en detriment, una pèrdua de control polític al nord de l’Illa. Veurem què passa, però hem de recordar que les històries irlandeses no han tingut mai un final feliç, sinó sempre, un final a l’irlandesa, (impredecible). Tot i així, potser a casa nostra hauríem de mirar-nos menys al melic i objectivitzar els projectes polítics; mirar amb més consens que oposició tot allò que és un bé per l’Estat, ja sigui Nació, ja sigui Federal, ja siguin Autonomies...; però que el dret a la vida, a l’autodeterminació, el somiar en un demà de pau i progrés en el què puguem veure créixer els nostres fills, valgui la pena més que tota aquesta brutícia i propaganda absurda de disputa social que es genera per a confrontar-nos. Per una vegada, que la societat basca, catalana, espanyola, irlandesa, europea, sigui la que sigui, tant és; sigui més intel·ligent que visceral i es deixi de lluites que ja s’ensorraren en el pitjor segle de la història de la humanitat: el segle XX. Us torno a tots i a totes a donar la benvinguda al segle XXI. Desperteu i respireu, i sobretot, mireu ENDAVANT!!!
Comentaris
Posem seny! i sobre tot, posem les ganes de resoldre i no deixem que es torni a escapar!
Referent al text, acabo de saber que la data límit per a formar govern per l'Assemblea a Irlanda del Nord ha esta marcada com el dia 26 d'enguany.
Moltes gràcies pel comentari...
¡Sí a las libertades y a la lucha sin armas!
Toni Solé
Gràcies per comentar!
Referent a les fotos nevades recents, són d'una estada als Hautes Alpes (França)... D'Irlanda no tinc fotos amb neu i és una llàstima... Bé, sempre es pot tornar després d'un temporal de fred, però em sembla que això ja queda per finals d'any o cap al següent.
Una salutació cordial,...
En el 50è aniversari de la Unió Europea, un fet d'aquesta mena és tot un regal, i una demostració de la maduresa dels europeus.
Gràcies!