Recordem, i respirem...!

Vull pensar que sí, que al llarg de tots aquests anys hem après alguna cosa més que fer “paelles”, jugar al futbol o ser una potència en la tafaneria i la cultura de l’espectacle groller gratuït.

Hem començat un nou any: el 2007, ...sembla mentida. Des de l’absurda polèmica de quan començava el tercer mil·leni, ja s’han “marxat” 6 o 7 anys de la nostra vida. Però per sort, tots nosaltres els hem vist arribar i marxar. Altres tants individus es quedaren a mig camí.
Gener és un més de recordar, de programar, de projectar, de noves promeses, de partir de zero; un mes per a re-iniciar aquelles coses que vam deixar arraconades, plenes de pols, en el temps de la memòria i del cor il·lusionat, de les promeses trencades. Hom deixarà de fumar per dotzena vegada, començarà una nova dieta, s’apuntarà a un gimnàs o canviarà de casa, de vida...

Però, hi ha coses que quedaran per sempre en la memòria de tots els Geners: Aquesta setmana fa 30 anys que la “nounata” democràcia va patir un dels episodis més perillosos de la seva vida. Com succeeix en ocasions amb els nadons en el seu primer any de vida: qualsevol fet pot causar-li la mort i en certa manera, ho assumim amb paternal resignació. Tot just fa 30 anys de la matança d'Atocha. En un despatx laborista vinculat a CCOO, al número 55 del madrileny carrer d’Atocha, cinc persones perdien la vida en mans de seguidors franquistes en un brutal atemptat a trets de bala i cara descoberta: Francisco Javier Sauquillo, Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides, Serafín Holgado de Antonio i l'administratiu Ángel Rodríguez ens deixen per sempre; i els que aconsegueixen salvar llurs vides: María Dolores González Ruiz, Luís Ramos, Miguel Ángel Sarabia i Alejandro Ruiz-Huerta ens mostren la realitat social d’una Espanya dividida.
El dimecres 26 de gener, milers i milers de persones es manifesteren enmig d'un silenci dolorós, aterrador, sec, gris i fred, retenint unes dolgudes vísceres i un bullir de la sang que demostrà la serenor i maduresa social a la que havia arribat la societat progressista de l’època. Un lent allau de punys, entre florits símbols comunistes, és el riu humà que sap controlar i no caure en temptacions bel·licistes davant les provocacions de seguidors del proppassat Règimen, donant una lliçó històrica que no puc deixar de rememorar en aquest humil blog.

A aquells que perderen la vida, i als seus familiars i éssers més estimats; però sobretot, a la societat espanyola, a la madrilenya de l’època, a tots aquells i aquelles què realment van veure possibilitats en la democràcia, en el comunisme, en el socialisme, en el progressisme, i varen voler posar fre a la pressió militar, dictatorial, i prepotent de l’ultradreta i altres tendències afins, ...
gràcies, moltes gràcies pel vostre sacrifici, pel vostre esforç per a que a dia d’avui encara puguem negociar, puguem respirar, puguem viure en certa estabilitat, en pau.

I a tots aquells que creuen en la divisió, la diferenciació i les classes socials; a tots aquells que no veuen més llibertat que la seva pròpia, els hi demanaria que aprenguessin de la història, de la història nostra, del que tant ens ha costat construir i que continuen esforçant-se en destruir... A tots aquells que encara parlen de “rojos” i “revolucionaris”, que el seu discurs és oposar-se a tot i insultar; a tots aquells que pensen que el que tenen és merescut pels seus cognoms o títols; a tots els que els tinc respecte però no devoció, els demanaria que comencin a llegir, a escriure i a mirar cap endavant, que el segle XX ja va passar; que el món ja no s’ha de conquerir, sinó protegir, socialitzar, procurar-li unes bases per a la futura igualtat. A tots aquests que es queixen sense fer-hi res, els demanaria que respirin, però que ens deixin respirar.
L’aire és de tots, la terra també, però les nostres idees i vides, fills i pares, pors i amors, ens corresponen per decisió pròpia.
Deixeu respirar, que ja som al 2007!

Cèsar Pasadas (fotografia)