Cèsar Pasadas

És massa tard d’un dissabte nit com qualssevol altre; però, a un país llunyà; lluny de la meva estimada Europa, de la meva Mediterrània. Agafo un taxi per a tornar a la capital, a l’hostal. He agafat el costum d’arribar a l’hospedatge caminant; i si, ho he de fer en taxi, sempre em baixo uns carrers abans. Això va bé per a no demostrar mai a la gent del carrer ni on m’hospedo ni si tinc o no calers. Trobo important posar-me a “l’alçada” de la gent que veig cada dia al carrer, demanant o venent artesanies... Fins i tot, he arribat a fer...; bé, anar una mica més brut del compte, que no és difícil. També, en alguna ocasió he begut rom al mig del carrer; o demanat un dòlar a alguna “gringa” com almoina simpàtica. Però aquest dissabte, aquesta nit, la delinqüència és visible arreu, i no em sento segur; començo a sentir una mica de por. Vinc d’una zona adinerada de la capital i li dic al taxista que em deixi a una avinguda tres carrers abans de l’hostal. En pagar, un preu europeu pel trajec