Cèsar Pasadas

S’han fet petits els ulls, s’han omplert d’alegria i tristor, de llum i color, de descans i por..., s’han tancat els ulls. Ja no em miren, ja no brillen, ja no em diuen res, ja no expressen ni sentiments ni dolor, ni vida ni amor. Ha marxat, ja no pot dir aquí sóc. La seva magnificència s’ha quedat en un no res, en un record, en una història més que caldrà rememorar. I..., això faig jo, escric aquestes línies per a no oblidar. Jo, com molts joves o no tant joves nascuts després del 1962 hem sentit mil històries, tragiversades o exagerades, anecdòtiques o menyspreades, però totes amb cert sentit d’impotència en referència a l’anomenada “catàstrofe natural” produïda per les fortes tempestes del 24 de setembre de 1962, que causaren la mort de centenars de persones o potser més, perquè mai es va saber el nombre total amb exactitud. Les fortes pluges a tota la conca del Ripoll-Besòs provocaren el desbordament dels esmentats rius, que 44 anys enrera, restaven sense c

Vitrall al "Mont Taber", Barcino. Cèsar Pasadas. Salvador Espriu escrivia amb indiscutible art, un poema en homenatge a Joan Salvat-Papasseit que cita: Ara digueu: ”La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i amb ell, les males herbes.” Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: “Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues”. Ara digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Aquests versos em vénen a la memòria en aquestes dates tan especials del darrer més d’estiu. Però, i